L’educació mèdica ha estat testimoni de canvis importants en els darrers vint anys. S’han defensat currículums integrats per sistemes/especialitats, l’aprenentatge basat en problemes (ABP), l’aprendre a aprendre, els aprenentatges basats en la comunitat, l’educació orientada a resultats (implementant el constructe de competència), els plans d’estudis amb matèries optatives, la planificació més sistemàtica del currículum, etc, etc …

L’accent actual s’està posant ara en l’aprenentatge més que no en l’ensenyament, un aprenentatge centrat en l’estudiant, quan l’aprenent és un participant actiu que construeix el coneixement gestionant el propi aprenentatge.

En aquest sentit, actualment, existeix un consens força ampli en considerar que l’aprenentatge és un procés:

• Constructivista: qui aprèn, construeix o reconstrueix activament el seu coneixement o xarxa de coneixements de manera que tinguin un significat propi.

• Autodirigit: l’aprenent és qui pren responsabilitat sobre el seu procés d’aprenentatge, dirigint-lo segons les seves necessitats i interessos.

• Col·laboratiu: la col·laboració és un aspecte clau en la construcció de coneixement.

• Contextual: la construcció del coneixement es realitza de forma contextual, incorporant informació del propi context.

Principis de l’aprenentatge centrat en qui aprèn

Sovint encara, sense posar-hi massa esment i sense ser-hi prou rigorosos, s’usen indistintament els termes “ensenyar” i “aprendre”, com si ambdós fossin sinònims.

I de fet, no ho són…

Ensenyar = Aprendre?

Si bé és cert que els dos termes estan molt intrínsecament relacionats en el procés de formació, un i altre tenen subjectes diferents: s’ensenya des del professor; s’aprèn des de l’estudiant.

Els models més tradicionals de la formació no feien aquesta distinció: si algú ensenyava, per suposat que algú altre havia d’aprendre.  Actualment però, hi ha un consens generalitzat en que això no és així, i l’objectiu últim de la formació és que els estudiants aprenguin. 

Així doncs, usar els dos termes com a sinònims remet a concepcions de l’aprenentatge molt centrades en el docent i amb poca atenció a aquest objectiu clau de la formació.

Per a la reflexió.

Article sota Aspectes Generals a l’eFormació

Potser la pregunta rellevant no sigui si és possible o no ballar a la virtualitat, potser el que de debò ens cal respondre, com a professionals de la formació online, és si podem treballar aquesta competencia a partir d’un context de formació online.  Podem fer-ho?

Per intentar respondre a aquesta pregunta, ens cal compartir significats sobre què és la formació online i sobre què s’entèn per ensenyament i per aprenentatge, ens cal revisar quins son els processos d’aprenentatge dels professionals, ens cal reflexionar sobre quin és el rol del docent facilitador, ens cal conèixer quines eines ens ofereix la virtualitat i quin disseny didàctic possibilita…

Tot pelgat, i treballat en una posada en escèna dinàmica i provista d’espais d’interacció, conforma la següent presentació que vaig preparar per a la Jornada Anual de Tutors d’Atenció Primària del 06 de juny del 2012.  I que comparteixo aquí esperant que algun dels recursos que ofereix puguin ser interessants i d’utilitat per la comunitat.
.

Gràcies a Internet, la formació a distància ha canviat profundament. Ha passat de ser un tipus de formació marginal a una opció que va guanyant el seu lloc al costat de la formació tradicional, des de la universitat a l’empresa o les associacions, allà on hi hagi necessitats formatives, internet aporta un espai en el qual es poden desplegar accions formatives.

Així, la formació online (o elearning) s’ha convertit en pocs anys en una pràctica generalitzada per motius tan diversos com la possibilitat de reduir costos en infraestructures i desplaçaments o la d’oferir programes de formació més flexibles. L’Educació Mèdica no és una excepció, i la formació online forma part ja de les seves modalitats.