Ahir plegava de la feina que ja fosquejava…..
Sempre vaig de pressa, quan surto tard, i travesso els carrers empalmant semàfors amb l’automatisme que dona fer-ho cada dia i saber quins son els temps i els itineraris. Amb tot, després d’uns quants mesos de fer-ho, encara hi ha sempre un dia que em sorprèn un local, o un aparador, o un restaurant que no havia vist. Ahir no era diferent; a més sortia cansadíssima i amb el neguit de no haver acabat la feina… al meu cap hi sonava Amaral: Salir corriendo
No sé què em va cridar l’atenció, però vaig aixecar la vista i…. ella era allà, entre les cases, quasi fregant els terrats, barrejada entre el brogit de la ciutat, passejant-se ingràvida i impertèrrita sobre els carrers. La lluna, una lluna primíssima teixida entre el blau intens d’horabaixa. Em va aturar de cop (quan t’atures, a ciutat, o t’atropellen els cotxes o els vianants, quin país!!). I mentre trontollava en mig de la voravia intentant equilibrar la meva motxilla pesada, vaig pensar que aquella, era la teva lluna.
No sé si per ciutat, o perquè fa ja molts dies que no m’aturo a escriure’t coses d’aquestes….. fer jugar les paraules per dir-te que penso en tu, que m’ets important…..
Un tall de lluna: a Meridiana, a l’autopista, sobre les fàbriques, molt amunt dels camps, asseguda sobre La Mola.
I solitud, calma…. silenci
