Archives for posts with tag: monòleg

0922C586-912E-4590-92B1-D5E35626A3D2
Se’ns fa extrany que no hi siguis.
Ens hem instal·lat en una mena d’impàs que preveu que tornaràs, com si fossin unes vacances. I intentem assumir totes les responsabilitats que ens han caigut al damunt com una manera de tenir el cap ocupat per no aturar-nos en la consciència.

La mare ha baixat a viure a casa, al poble. Pensàvem que seria una adaptació progressiva però el primer dia que va venir ja es va quedar. Aparenta tranquil·litat, se la veu serena, ens ensenya moltes ganes d’adaptar-se i tirar endavant, s’hi obliga, no vol molestar, diu…. i jo la miro i em pregunto si aquesta impostura petarà algun dia o, per contra, aquest seu mecanisme de defensa la salvarà.

Aquest mati, quatre dies després de l’enterrament i mentre la casa encara dorm, sento que la tristesa m’està encalçant de nou. L’havia deixat enrera perquè necessitava ser forta, per a tothom, i ara que les coses sembla que s’asserenen, torna a fer-me companyia. Potser a la mare li passarà el mateix….

Et recordo allà al sofà, fràgil els darrers dies, amb aquella necessitat nova de tocar-nos (no eres home de contacte), de somriure, de ser aprop o de quedar-te, la teva mirada de saber què venia sense voler saber-ho, o ensenyar-ho, el gest de dolor quan t’assenyalaves el pit, l’angoixa de no capturar prou aire….

I em ve al cap la imatge del teu darrer minut, el nostre darrer minut, teu i meu, com si fos una pel·licula a càmera lenta, que jo entrava a l’habitació i tu em reconeixies i em demanaves…. i te n’anàves llavors des de la meva abraçada deixant-nos aquella pau, extranya, però pau en definitiva, que ens deixava tranquils però desconcertats, incrèduls, buits

Ho vam fer bé llavors, tot el protocol i el procediment que la mare va triar per a tu, per vosaltres, un cami que algun dia barrejarà les vostres cendres en aquell tros de terra on vau construir-hi la vida

Els detalls també, la caixa senzilla de fusta, el recordatori amb un poema del Martí i Pol que no sortia al catàleg, les flors senzilles, l’Halleluja del Cohen a la missa (com ens va fer plorar a tots), el capellà que havia preguntat i et descrivia com un gran professional, un home enèrgic i amb gran sentit del deure, i tota la gent que sentia que te n’anessis i els que no tant però també venien

Ens haviem acomiadat tu i jo sols al tanatori (estic segura que també hi eres, més enllà de la caixa o el teu cos fred), quan finalment em vaig permetre plorar-ho tot, sola, sense contenció, fins que va venir ell a buscar-me, que em coneix, a fer-me costat com està fent en tot aquest camí amarg i dur…

Vaig voler venir al crematori, vam venir només amb ell, i em va agradar perquè no volia que hi anessis sol, i no volia imaginar-m’ho. Vaig pensar que t’haurien agradat aquells carrers solemnes del cementiri de Montjuic on hi passavem lentament amb el cotxe, o veure el darrer foc corall preciós sota el taüt, vaig sentir després que tot plegat havia estat un comiat bonic, net, elegant, que haviem fet les coses bé

Em vaig endur les flors a casa i n’he posat a assecar algunes, un clavell blanc net que ja sempre més seràs tu, una rosa vermella que sóc jo, i una mica d’heura que acompanya

Avui torno a plorar…. però és molt d’hora i ningú no ho veu

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera,
que em costa imaginar-te absent per sempre

Miquel Martí i Pol

llunadepapr
.

Una família és com un ésser viu, un sistema sensible i canviant que batega i s’adapta al medi a la recerca de l’equilibri. I, com a individu, passa per diferents etapes vitals, ningú n’és immune…

Diuen els experts que quan els fills se’n van de casa, apareix, gairebé sense excepció, en major o menor mesura, una sensació de carència i de solitud. Ells en diuen síndrome del niu buit.

Potser podriem pensar que com a pares moderns que som i tenint una vida pròpia, uns estudis, uns hobbies… i mantenint malgrat tot amb els fills una relació de proximitat, el síndrome no ens afectaria. A mi? Au va, i què més!! Au va? doncs, ves per on que … va, i passa.

És clar que deu ser en la vessant més light atès que som pares amb molts recursos per afrontar aquest nou panorama i… I és evident que encara que el niu quedi buit físicament, no queda buit d’emocions i….

I bla bla bla. I punyeta, com costa!!
llunadepapr
.

drawing-youtube-like-and-dislike-png-23
.
malagradós -osa
adj. [LC] Aspre en el tracte, no gens agradós.

i jo hi afegiria: que es dona de baixa del grups de whatsapp que s’omplen continuament de reenviaments varis (la majoria de vegades repetits i/o no contrastats) diferents a l’objectiu pels que s’ha creat el grup

potser hauria d’haver començat dient alguna cosa com: començo a estar cansada (o m’atabala) rebre les mateixes comunicacions que ja veig al diari i a les xarxes socials directament en dotze grups de whatsapp diferents i… massa soroll innecessari

bé, resumint, sóc jo i, al menys en aquest sentit, sóc una malagradosa
llunadepapr
.

pentinadores
a la perruqueria, una de les àvies em fa notar que, a diferència d’elles, jo no vinc a la ‘pentinadora’, perquè després de tenyir, rentar, tallar i metxes de colors, sóc jo qui m’acabo pentinant abans de marxar; cap glamour doncs

llunadepapr
.

giant-rubber-bear-1089612_960_720d’efemèrides personal (m’agrada recordar-ho)

avui fa exactament set anys que no encenc una cigarreta…. que és una manera de dir-ho, una mica més enllà del ‘vaig deixar de fumar’, set anys contra els trenta-tres en que la cigarreta –totes les cigarretes com una mateixa entitat– va ser companya i còmplice, gest i defensa, les mans ocupades, la mirada empetitida rere el fum, la fluixesa de cames en la primera calada amb el primer cafè, la cigarreta consumint-se sola en un cendrer, l‘aire carregat, oblidada en la fúria creativa, l’olor a tabac, sí, olor, a mí m’agradava fumar, el tabac, encara me n’agrada l’aroma quan algú encén una nova cigarreta al meu costat, torrada, melosa, diferent d’aquella més atapeïda i fosca que s’arrapa a la roba i als cabells….

només que ella era una companya tòxica, o no érem compatibles, t’ho diuen i no t’ho creus, o no hi penses prou, que es queda l’aire, fins un dia que t’ofegues en un gest petit, infimament quotidià, col·lapse, i et revoltes a la dependència iniciant un infern de neguit i d’enyor, el monstre…

qui digui que deixar de fumar son tres dies, menteix, com menteixen els que diuen tres mesos, és un procés, que es fa més llarg que no és, on mica en mica i en un joc d’endavant i endarrere, el monstre cedeix, i llavors ja ets una exfumadora, mai no tornes a ser neta del tot es veu, l’estigma, el desig latent que et batega en algun racó amagat, per sempre….

i mai, mai, mai dels mais, podràs tornar a encendre una cigarreta sense abocar-te als espirals acolorits del plaer enyorat, amb el risc que se t’enduguin…

[els ossets, una imatge d’homenatge als qui van ser els follets de resistència a les temptacions (llaminadures kamikazes, en definitiva, no les he tornat a tastar): set anys sense senyors haribu]
llunadepapr
.