Archives for posts with tag: lluna d’estiu

en diuen Pass’Aran,
és una ruta transfronterera entre Catalunya i França, Vall d’Aran i Ariège, on hi proposen itineraris majestuosos i salvatges, amb variants per a fer grans pics, el Crabère, el Mont Valier, el Barlonguèra o el Mauberme….cinc dies potents, rabiosament feréstecs, rabiosament bonics

la vam fer, de l’11 al 16 d’agost, i encara l’estic paint (me’n faig creus d’haver-la feta!!); el Pirineu francès per on es camina la gran majoria del temps és un paisatge salvatge, frondós i desmesuradament verd, quasi verge: quan feia humitat, de la pluja i la boira baixa, semblava que caminaves en la selva tropical; llavors enfilaves tartera i tot era pedra esquerpa i llacs turquesa de mides i formes diverses; miraves enrere i veies els lloms blavosos de les carenes que anaves deixant enrere, el cel blavíssim… a les nits, si sorties fora del refugi després del pipi de matinada, el cel ensenyava milions de puntets titil·lants, atapeïts i lluents sobre el fosc immens i sense lluna….

una travessa recomanable en definitiva, ben marcada, una mica com Muntanyes de Llibertat, tot i que diria que més forta… van estar cinc etapes durilles, cada dia amb desnivells sobre els +-1200 i pico de metres, trencacames amunt i avall, entre 6-8-10h de marxa, a vegades sol radiant, algun dia boira i pluja…. amb moments complicats però també estones divertides, vam fer un equip molt divers però que ens enteníem, còmplices… i hi hem fet moltíssimes fotos, algunes son espectaculars, com el paisatge; d’una tria selecta n’he fet aquest petit vídeo que deixo aquí, per si voleu veure un tastet del que ofereix aquest paisatge

llunadepapr

.

Pujant al Balandrau….
…. vam veure marmotes

P1010497

Marmotes al Balandrau

o potser, elles ens van veure a nosaltres!!

P1010498

Marmotes al Balandrau

Els seus crits s’escampen i reboten entre les muntanyes, avisant que hi ha nouvinguts que trepitgen el seu territori.

I el més curiós entre els animalons de muntanya: vigilen més intensament la Kira que no a nosaltres.

Em sembla que no és que es pensin que som “animals civilitzats“, sinó que saben que no estem prou adaptats al medi com per a no poder esquivar-nos.

moon_trans

Quan necessito espai, o llum, o cel, o nit…. hi vaig

passejo els seus corriols, m’embadoco en cada flor i m’encanto en els seus racons de guaita,

llavors, espero que el darrer cremallera s’emporti l’últim visitant, i m’assec a llegir, o a mirar, o a respirar….

fins que la darrera llum s’escola, quan la humitat xopa l’herba i el cel es vesteix fosc, puntejat de mil llumets tremolosos que s’apinyen en una vía lactea impressionant i profunda, ran de muntanyes

és el meu paradís,
si algún dia em perdo, busca’m allí

De puntetes…..


un ventijol d’horabaixa novell, distret,
arrenca i arrossega cada un dels cristalls que erosionaven

i torna la tendresa, tota,
aquella que sempre et deia que et guardava,
ofegant-me cada gest, cada pensament….

tant de bo sabés com explicar-t’ho!!

Des de Punta Cala Nans, a Cadaqués,
la marinada, que horabaixa m’esbullava els cabells i les idees, m’ho va xiuxiuejar a l’orella: la lluna té camins….

Només calia mirar: una amplada de pols de llum que sura estantissa sobre l’aigua, o sobre el paisatge, per a dibuixar l’itinerari cap al cor de la lluna.

I… per un instant, perdudes totes les pors i oblidat tot el que sé i m’imagino, vaig tenir la certesa de que podria caminar-hi….