Archives for posts with tag: lluna marona

C8686A89-86F7-40DE-8CEC-5190A66659D6m’escriu, concís, el mar sempre em recorda a tu, em diu, amb una icona d’un petó i una fotografia d’un poblet de costa, nit, el mar negre embravit amb onades de cresta blanca llepant dòcil les primeres cases…

és ell, i tot i que el conec des de les entranyes, m’agafa per sorpresa…. tot el que significa, el que transmet…. em desfaig
llunadepapr
.

67104402_10217137346478762_3858937611905138688_o
aquestes escapades a Girona per dinar amb ell tenen sempre un no se què de dolenteria, trobades preservades i esgarrapades al dia a dia, un ull calm al centre de la tempesta, dues hores de la complicitat més absoluta, talment fóssim la mateixa matèria, continuïtat l’un de l’altre….

llunadepapr
.

Una família és com un ésser viu, un sistema sensible i canviant que batega i s’adapta al medi a la recerca de l’equilibri. I, com a individu, passa per diferents etapes vitals, ningú n’és immune…

Diuen els experts que quan els fills se’n van de casa, apareix, gairebé sense excepció, en major o menor mesura, una sensació de carència i de solitud. Ells en diuen síndrome del niu buit.

Potser podriem pensar que com a pares moderns que som i tenint una vida pròpia, uns estudis, uns hobbies… i mantenint malgrat tot amb els fills una relació de proximitat, el síndrome no ens afectaria. A mi? Au va, i què més!! Au va? doncs, ves per on que … va, i passa.

És clar que deu ser en la vessant més light atès que som pares amb molts recursos per afrontar aquest nou panorama i… I és evident que encara que el niu quedi buit físicament, no queda buit d’emocions i….

I bla bla bla. I punyeta, com costa!!
llunadepapr
.

obro el ulls i, encara entre son i vigilia, allargo la ma per tocar-li el braç
ha anat bé? li pregunto amb aquella veu engolada de quan s’enceta la parla al matí abans del cafè
molt, diu, i t’he dut petxines!!
tanco els ulls,
sé que somriu, li endevino aquella guspira encara mig infantil ballant-li a les ninetes; la tendresa posa el cap al meu coixí
[foto]
en va fer disset fa molts pocs dies, però el seu règim d’activitat s’acosta més als vint que no a la immaduresa d’una adolescència efervecent; quan surt, com que el sabem responsable i raonable, només li demanem que ens tingui al corrent d’on és, saber que està bé; jo, a més, li demano que em desperti quan ja és a casa, no tant per saber-ne l’hora sinó perquè així, llavors, ja puc dormir “amplis me” que diu ma mare
i amb tot, aquest em costa…. potser és que som massa iguals però ens costa trobar l’equilibri entre els seus límits en construcció i el meu interés de lloca
va sortir ahir a les quatre de la tarda de casa per anar a la Trobada nacional de bastoners a Terrassa, i d’allà ha anat empalmant activitat fins acabar de matinada ran de mar.
aquesta nit, quasi no ens ha deixat dormir enviant Whatsapps a les petites per explicar-nos que estava bé, i que (il·lusió) se n’anava a la platja a veure sortir el sol….
quan m’he llevat al matí, hi havia petxines al costat de la cafetera
més tard, que he entrat de puntetes a la seva habitació, s’ha mig despertat i m’ha repetit fluixet:
he vist el sol sortir sobre la platja,
i t’he dut
petxines a l'alba

 

em desperta que el sol ja deu fer una hora que s’enfila,

  • ja sóc aquí, em diu fluixet

obro el ulls i, amb la son enganxada a les parpelles, allargo la ma per tocar-li el braç

  • ha anat bé? li pregunto amb aquella veu engolada de quan s’enceta la parla al matí abans del cafè
  • molt, diu, i t’he dut petxines!!

tanco els ulls,
sé que somriu, li endevino aquella guspira encara mig infantil ballant-li a les ninetes; la tendresa posa el cap al meu coixí

en va fer disset fa molts pocs dies, però el seu règim d’activitat s’acosta més als vint que no a la immaduresa d’una adolescència efervecent; quan surt, com que el sabem responsable i raonable, només li demanem que ens tingui al corrent d’on és, saber que està bé; jo, a més, li demano que em desperti quan ja és a casa, no tant per saber-ne l’hora sinó perquè així, llavors, ja puc dormir “amplis me” que diu ma mare

i amb tot, aquest em costa…. potser és que som massa iguals però ens costa trobar l’equilibri entre els seus límits en construcció i el meu interès de lloca

va sortir ahir a les quatre de la tarda de casa per anar a la Trobada nacional de bastoners a Terrassa, i d’allà ha anat empalmant activitat fins acabar de matinada ran de mar.

aquesta nit, quasi no ens ha deixat dormir enviant Whatsapps a les petites per explicar-nos que estava bé, i que (il·lusió) se n’anava a la platja a veure sortir el sol….

quan m’he llevat al matí, hi havia petxines al costat de la cafetera

més tard, que he entrat de puntetes a la seva habitació, s’ha mig despertat i m’ha repetit fluixet:

he vist el sol sortir sobre la platja,
i t’he dut petxines

moon_trans

Dilluns farà quinze anys

Ja molt abans d’escampar-nos pel món en els nostres viatges ho vam estar discutint: una festa de pijames, de 7 pijames adolescents?? a casa?? ni hablar!! tenim una casa petita, Nat…. (sóc molt gelosa del meu espai a les puntes del dia, jo).  Son pare però s’ho agafava més amb calma….

I en aquells dos dies, mentre jo feia Marroc i ells la maleta per Finlàndia, van fer aquell acord que fan el homes, que no es diuen que no i això ja funciona com si fos un sí, o com un “ens hi trobem i anem fent” que ve a ser el mateix.

Avui, a punta de dia però, ell, el seu pare, ha marxat d’excursió a la seva travessa mensual pels GRs de la costa catalana.  “Traïdor” –he pensat… amb carinyu-, jo m’havia previst un cap de setmana de descans… després de molts mesos!!

Avui, de bon matí, al mejador de casa hi he deixat sis adolescents adormits, i una setena que he despertat d’hora i amb qui he fet el primer cafè, perquè tenia un compromís anterior i els va voler combinar tots.

roselles

roselles

.
Llavors, la Kira i jo hem sortit, la primera llum llepant el camp d’ordi que va madurant lentament, les roselles ofegades amb el primer sol, les piuladisses dels ocells esbalotant la fresca del matí, l’herba del camí encara perlada per la rosada.

I ens hem arribat al forn i hem comprat coques i xocolata per desfer, l’hem feta petar amb la fornera i els vianants matiners i hem tornat a casa a esmorzar sota la prunera vermella.

.

Ara, la cuina fa una olor penetrant de xocolata i el silenci comença a trencar-se amb alguna excursió furtiva dels adolescents que es van despertant.

D’aquí una estona, la casa tornarà a ser un batibull de crits i de riures, i uns adolescents amb cares d’haver dormit poc (els he sentit tontejar fins ben entrada la matinada) aniran endrapant l’esmorzar i envaint de nou tots els racons.

Ara, en aquests que suposo els darrers moments de calma, em ve al cap el viatge d’ahir quan els portàvem i tornàvem del cinema, la ràdio del cotxe desempolsinant com mai els altaveus, la finestra oberta cridant com uns animalots, ballant a ritme de xumba-xumba en l’espai petit i a moviments convinguts: “tirar cartes!!”, “parabrises!!”, “picar de mans!!”, “doble parabrises!!”, …  I jo impertèrrita conduïnt… fins que vaig cedir a alguns moviments dels seus, provocant el deliri de l’audiència

I em fa somriure, em fan somriure……

Fet i fet, potser ells tenien raó: no n’hi havia per tant….(?)

moon_trans