Un univers petit

Un dia com avui de fa 17 anys,
just en l’instant d’aquesta mateixa hora (les 11:40h de la nit), vaig estrenar el meu títol de mare: tu, un nadó prematur de només 35 setmanes, 46 cm i 2,3 Kg de pes.

Eres tan menut que semblava mentida que fossis tan perfecte, tan bufó que costava de creure que fossis aquell bunyolet que m’empenyia fins llavors des de dins la meva panxa.

La relació entre tu i jo ha estat sempre molt especial….. potser va començar quan eres només una coseta petita i fràgil, i jo t’abraçava fluixet per no trencar-te, i el teu cor petit i el meu es superposaven, fregant-se, asserenant-se junts fins a compassar els dos batecs en un…

I amb el pas del temps, l’hem anat consolidant: ens hem anat guardant moments només per a nosaltres dos, un dinar, una sortida, una passejada, endur-se’t a la feina…. fer coses junts, com ahir, que passejàvem ciutat, i rondàvem botigues, i miràvem gent, i preníem granissat i xerràvem, i rèiem… i és curiós que, aquest petit cercle especial i subtil que tenim, no el fem extensiu a ningú… a ningú

N’hem passat de tots colors (i més que en deuran venir, de colors i de coses). A vegades, faig el paper de mare (tan bé com puc); d’altres, em situo més a prop per a bellugar-nos en el mateix corrent. I sé que, com més temps passi, més canviant serà, perquè tu has de conquerir els espais de la teva pròpia vida…

Però penso ser-hi, com sempre, a l’oracle de la cuina…. t’estimo tant!!

Per molt anys,
a tots dos!!!

__________________________