Quadern en taronja

Capvespre…

Condueixo sense pressa, el meu trasto gros i vell ronquejant fluixet per la pujada i els revolts, una carretereta secundària vestida de rabiosa tardor a totes dues bandes. És en aquella hora cristal·lina en que el sol, ofegat de taronja viu, arrossega les carenes, quan els cims de les muntanyes es cobreixen d’una pàtina vermell mat i les faldes de foscor. A la ràdio, en Frank Sinatra i el seu Moon River… (quan tens una edat, i jo la tinc, ja et pots permetre el luxe de dir que també escoltes Frank Sinatra, oi?). El moment, el meu moment, gaudeixo paladejant-lo…

Havíem quedat…. per treballar, una idea mil cops polida fins a ratllar la perfecció, un projecte que ens uneix, i potser, ens lliga, un fil, el connector…. ?

Arribo de fosc, un fred intens em colpeja la cara quan baixo del cotxe, m’estremeix. Encenc una cigarreta, com sempre, ja sé que no em deixes fumar a casa teva, i arrenglero les passes al ritme que em permetrà assaborir-la abans d’apagar-la davant la teva porta.

Tinc ganes de veure’t, i alhora em neguiteja. Tu vas tancar el llibre i jo encara estic intentant passar pàgina, em fa por que veure’t no em desvetlli de nou els dimonis que he estabornit a força de silencis.

Però sempre tot és més fàcil, al capdavall.
Tu no preguntes, perquè no parlar-ne deu ser com si no hagués existit mai. I jo ja no te’n parlo, faig com si de debò mai no hagués existit. I passem la nit treballant, fins que se’ns tanquen els ulls del cansament i em deixes el sofà i una manta, i jo dormo de tirada al teu menjador fins que la llum del nou dia s’escola entre les persianes que mai no abaixo…

Quants “mai”….
Saps? A vegades m’agradaria que tu no fossis tu, o jo no fos jo, i poguéssim parlar-ne des de fora, dins d’una vella amistat, com a còmplices…. m’aniria tant bé!!

Em llevo amb migranya, com era previsible (ja fa temps que me les conec, aquestes migranyes, i n’endevino els símptomes alguns dies abans); tu no tens ni una aspirina. Incomprensiblement, jo tampoc. M’apreto el front mentre esmorzem, incapaç de seguir el fil de les teves propostes per al projecte, el mareig barrejat ara amb les ganes de fugir.

Desfaig la carretereta amb el sol ben alt, els ulls empetitits per la llum i el dolor. A casa m’enverino i m’estiro una estona llarga en la foscor. No parlo, no sento, no penso, no dormo…

Mica en mica, la opressió cedeix. Llavors em llevo i em dutxo, em va bé l’aigua calenta….

Ella és allà, m’ha esperat tota l’estona sense dir res, només sent al meu costat, mirant-me amb tendresa, esperant. Ara la veig:

• Sortim, Kira? Fa un altre dia d’aquells transparents….

I sortim.
Ens acostem al camp de darrera casa i enfilem el protocol de caminar juntes lentament: només ella, la natura i jo.

__________________________