Què fa més por, la vellesa o la mort?
Jo em sembla que hi contestaria: la malaltia…
No m’atabala fer-me gran… intento compensar les possibles xacres (consti que encara no en tinc…gaires, eh?) amb bon humor (i una mica de cuidar-se i d’exercici, que també ajuda).
Amb les amigues, sempre ens saludem responent “estupenda!!” a la pregunta retòrica del “com va, com estàs?”, i fent broma ens intercanviem el: “amb divuit i l’experiència d’ara, quin mal que faríem!!” ;o)
Ara diuen que, retocant el codi genètic, poden allargar la vida 10 vegades més (uns investigadors de la University of Southern California en los EEUU, vegeu-ho a: Descubren la posible manera de extender la vida a 800 años).
L’altre dia en parlàvem amb els nanos a l’hora de sopar. En Nat deia que seria genial, i la veritat és que a mi no m’entusiasmava gaire…..
- Això no vol dir que siguis una vella de 80 anys durant 700 anys, eh? Representa que l’envelliment es va produint progressivament….
Psi, però no em convencia….
- Ara que, potser també vivim d’altres vides i quan ens morin ens reencarnem…?
- Au va, això és una camama
- Eeeep, que l’energia no es crea ni es destrueix, només és transforma
- I els cuquets?
- Prou, que estem sopant!!!
- …
- T’imagines –somnieja llavors el petit- que en una altra vida jo hagués estat l’inventor del foc?
- Impossible!! –respon el gran, tan automàticament que ens sorprèn a tots-
- I per què no? -un toc de xul·leria-
- Doncs perquè, amb l’egoista que ets tu, si haguessis descobert el foc no l’hauries compartit, i la humanitat ja s’hauria extingit –sentencia l’altre-
- …..
Un moment de silenci i… els quatre esclatem a riure a l’hora
- El que passa –diu el petit- és que jo el vaig descobrir mil anys abans, i el que el va descobrir després, pardalet, es va pensar que era el primer…
En tot cas, ell mai no és l’ultim ;o)
I el sopar s’acaba entre bromes, riures i animalades.
Mmmm…. no sé si viurem més anys, em conformo amb aprofitar cada minut dels que tinc, i que la vellesa sigui una mica de saviesa.
Tens raó, el que fa més por de tot és la malaltia.
Que macos, els nens!
Una anècdota genial!
si, son un encant, els nois….
(i ho dic jo que soc sa mare, uhóooo!! ;o))
=;)
M’ha encantat l’ambient encantador al voltant de la taula a l’hora de sopar…
totalment d’acord!!
un privilegi….
=;)