Ha passat el temps,
han passat els dies, els mesos, els anys…..
Hem canviat d’escenari i ens hem après nous papers….
il·lusionants….. potser, però en obres distintes,
personatges que no comparteixen l’acció, que ja no son compatibles….
Encara, de tant en tant, intercanviem algunes paraules,
frases tipus que no diuen gran cosa…..
massa temps de silencis densos, massa sentiment contingut, amagat….
El somrís, un t’estimo, van quedar gargotejats en el vent,
esfilagarsats, perduts….
aquella complicitat, la tendresa, son ara ja només tristeses xopes,
un cel sense estrelles…..
Una ruïna,
els ecos apagats d’un camí…. equivocat?
I amb la lluna petita, meticulosa,
ordeno els records per a no sentir-los lluny,
tants dies, tants somnis que es van fent petits….
Ha passat el temps,
han passat els dies, els mesos, els anys…..
… i jo, no he pogut oblidar-te
Hypatia… et deixo una abraçada immensa, quasi tant com la lluna més plena!
***!! elur….
Quina mena de tristor m’ha entrat en llegir aquest escrit. De vegades en tenir aquesta sensació he de parar d’escriure i marxar. Però he arribat fins el final. No puc fer altra cosa que el mateix que ha fet l’Elur, enviar-te una abraçada, que em sembla que servirà en les dues direccions.
sempre triem camins, xexu, sempre hi ha trencalls…. deixem paisatges enrera i n’encetem de nous, a voltes també bellíssims…
la tristor, l’enyor ve quan no som nosaltres qui escollim….
i jo volia tenir-ho tot,
o potser només, el que no podia ser…
=;)
Paraules molt tendres i molt plenes de sentiment. Jo també et vull enviar una abraçada ben gran.