que vingui i que ho inundi tot, tot eh?, i que s’endugui tot allò que no és necessari, tot allò que només suposa pes i pèrdues inútils d’energia… i quan acabi de treure tota la pols, de netejar-ho tot, que se’n vagi… però que torni!!
Perquè en les tempestes hi ha tanta bellesa ¿?, abans un quelcom d’especial, durant… després de vegades queda el desastre… Són els límits que ens posa la natura ¿?
potser ve, però….
que vingui i que ho inundi tot, tot eh?, i que s’endugui tot allò que no és necessari, tot allò que només suposa pes i pèrdues inútils d’energia… i quan acabi de treure tota la pols, de netejar-ho tot, que se’n vagi… però que torni!!
Una abraçada i un petonàs, maca!
el teu post ha inspirat el meu :***
elur,
quanta força, el teu post!!
hauria de ploure, sí
**!!
Perquè en les tempestes hi ha tanta bellesa ¿?, abans un quelcom d’especial, durant… després de vegades queda el desastre… Són els límits que ens posa la natura ¿?
ja plou ja!!
no sé, thera,
potser el que ens fascina de les tempestes és aquesta força salvatge i indomable que exibeixen, la bellesa en estat pur…..
ara no plou, lida,
parèntesis fins demà…?
=;)