Sola a casa,
m’havia promès un dia de solitud, de tranquil·litat,
un dia meu, senzer, per a viure’l tot en pijama i beure-se’l a poc a poc, a glopets petits……
Però no…….
he acabat pujant a Girona a mig matí… per tornar a baixar de “toca-paret”,
hem dinat amb l’Antònia que feia més de 15 anys que no ens veiem i venia per sopresa,
he sortit vint minuts a mig dinar per dur al Bernat al partit,
hem pujat a pistes havent dinat,
i llavors a Sant Feliu a acompanyar el fill de la Carme….
i s’han fet les set de la tarda, i les vuit,
i s’ha omplert de nou la casa…..
Ha estat un dia magnífic, m’ha encantat…..
però enyoro el dia que el dia m’ha robat
I així és el dia, ple d’imprevistos i sovint agradables. Però, tens raó alguns apreciem els moments de solitud, quan tot passa poquet a poquet,quan les hores són per pensar, per badar, per sentir,… En una altra ocasió.
Però no et queixaràs del dia de substitució. Potser demà podràs tenir aquest dia per tu, o aviat. Imprevistos d’aquest tipus, benvinguts siguin.
T’entenc tan bé… Jo també el necessitava i se m’ha fet curt.
Sí, Thera,
en una altra ocasió…..
… només que les (meves) ocasions son tan poques…. aiiiiissss
(que bé ho descrius: el temps a poc a poc, per pensar, per badar, per sentir,…)
I taaant XeXu,
en el fons, els imprevistos m’encanten, la rauxa, la improvització, la bojeria… uhóoo!!
i aquestes d’avui eren… tan especials!! =;)
Violette!!!!!!!!!
i les coses petites que compartim…
**!!