Quants més anys compto,
més tolerància acumulo cap als propis abismes no resolts…
La via làctea
Miro endins,
i compto, nítids, uns quants avencs de vertígen,
m’adono que les ferides no se’m tanquen, només les silencio, les amago….
Somric, tan se val,
em sembla que ningú no vol escoltar el que sento…
… potser jo, ara, tampoc
Acumular tolerància cap als abismes no resolts… no és ja el camí de resoldre’ls?
Espero que les ferides es tanquin algun dia, no cal portar-les sempre a sobre…
M’agrada llegir-te encara que ni tu et vulguis escoltar, ara.
BONA NIT, HYPATIA I BON CAP DE SETMANA.
Acumular tolerància cap als abismes no resolts… potser només vol dir començar a acceptar que no passa res si no es resolen mai, o potser vol dir començar a intuir que no serem capaces de resoldre’ls…
el encara que sembli que ningú vol escoltar el que sentim, potser com tu dius és perque ni nosaltres ens volem sentir… llavors ningú més no ens pot sentir…
i és sovint ben bé així…
Em temo, carme,
que “Acumular tolerància cap als abismes no resolts” és com una mena de resignació….
Gràcies per ser-hi, per escoltar,
per fer, de la teva presència, tendresa
Un petó ben fort ;****
o… pot ser impotència, també, kika?
esgotament de no sentir-nos amb més forces…?
… em sembla que tinc una lluita pendent
:p
Sembla inspirat en Les edats perdudes…
osti….
ara “hasta” m’afalagaria que em comparis amb una bona novel.la…
… tic fent els deures, has vist?
…no sempre, tothom que escolta sap, o s’atreveix a, dir alguna cosa… especialment quan s’és un xerraire…
per tant, amb el teu permís, et deixo una abraçada i una bosseta de petons dolços, atents i gens de compromís, nina
;¬)*
a mi em passa el mateix a Un lloc per nosaltres, em corprèn… i m’atenalla una impressió sense paraules… ho fas tant bonic!!!
tens l’artesania de la tendresa, poeta
un ptonet ben dolç també **!!
No crec que acabem de tancar mai cap abisme, si un cas els tapem o ignorem i esquivem per no caure-hi altra vegada, i no crec pas que sigui res mal fet. Bé hem de sobreviure i tirar endavant i crear nous abismes i superar nous vertígens i potser algun dia aconseguirem de volar… qui ho sap.
Una abraçada a peu pla, sobre un terra prou ferm, tot i que sovint trontolla i de mala manera i obre esvorancs difícils de saltar
Petons maca!
shuuut….. estàs inspirada, tu….
a mi m’agradava tancar-los, els abismes, d’una manera o d’una altra, entenent o cedint…. parlant-ho….
algun dia, volarem, sure!!
(potser només cal obrir les ales i parar-les contra el vent…?)
;*******
… Hi ha esvorancs que resten oberts. Caminem per la seva vora, ens aturem i ens omplim de la sensació de buit i de no-res que ens provoquen. D’altres, cicatritzen. Però, tot i així, en alguna ocasió, ens desvetllem acaronant la seva cicatriu que malgrat haver-se tancat i potser desat en algun racó de l’oblit, sempre restarà allí, com a testimoni de l’abisme viscut…
Precioses paraules que em fan pensar… i tants abismes! Però, no sempre podem, o volem, o sabem escoltar-nos… ens fa por, qui sap què sentirem!
Ariadna….
és bonica aquesta imatge que em transmets, de tendresa cap als propis avencs….
esvorancs o cicatrius, els avencs formen part de nosaltres….
o potser ens fa por, Thera… perquè sabem exactament què sentirem…..? ^_^