Si jo fos bruixa,
li llançaria una sola maledicció: ” que mai no tornis a treballar on puguis fer mal a ningú”, i diria que és un conjur ben generós….
Trepa
.
Faig un pas enrera i observo,
cada detall,
de com l’aranya teixeix els seus entramats, metòdicament calculats fins al minut, per a despullar la dignitat i l’honorabilitat dels que l’envolten
Va començar de víctima, només a cops de colze petits….
en aquests moments, descarat, enverina les responsabilitats i arrepenja el peu al coll dels més febles per a pujar a costa d’ensorrar-los una mica més
.
És flipant, descarat, pervers, i inhumà,
i avui, els seus ulls llefiscosos em fiten a mi des de l’altre cantó de la sala….
… però avui, una lluna transparent cosida a un cel blavíssim m’ha regalat el conjur de novembre
Aquest matí, quan he mirat la lluna he pensat, mira, les parts més fosques semblen transparents i es pot veure el cel a través seu… 🙂
Hi ha gent que hauria de provar la seva pròpia medicina. Ja ho veus, jo no sóc tan bona com tu.
Una abraçada immensa, quasi tan com la lluna!
avui la lluna era preciosa, no amagava res, ni el cel….
i m’ha deixat veure-hi clar…..
no sé si sóc bona tampoc…
no per a tothom, no pels trepes….
però un somrís, per a tu,
quasi tant gran com aquesta lluna que ens connecta
;******
Gaudeix del conjur de novembre doncs… i cuida’t que no et facin mal aquesta gent…
ho intento, carme,
però no sóc bruixa, i això és llarg,
els dies es fan incòmodes… però les nits tenen lluna!!!
un somrís
=;)
Saps, bon conjur. Els trepes ensopeguen, cauen. Segur.
A les nits de tardor, la lluna sempre és agraida… 😉
Tens raó, Thera,
només necessitem paciència…. (i això m’inspiraria un post sobre els abismes interiors que vaig acumulant… :))
la tardor sempre és agraïda,
fins i tot el nom n’és bonic…. oi?
;******