Arriba un moment que continuar retenint les emocions és absurd, perquè és l’únic que ens queda.
Foto Nick Brandt
Amb tot, ensenyar-les és quasi pornografia…
.
(*) Fragment d’Una dona difícil, d’en Jonh Irving
__________________________Emocions
Arriba un moment que continuar retenint les emocions és absurd, perquè és l’únic que ens queda.
Foto Nick Brandt
Amb tot, ensenyar-les és quasi pornografia…
.
(*) Fragment d’Una dona difícil, d’en Jonh Irving
__________________________
Ensenyar-les és quasi pornografia… potser sí que ens ho han volgut fer creure i que ens ho hem cregut i tot, però no és veritat, hem de reivindicar-les, les emocions!
Fer que puguin trobar un camí, una sortida…
tens raó, Carme, ens cal reivindicar les emocions!!
jo diria que troben sortida, en primera instància i de forma intensíssima, als blogs…
una mica, posar-les en paraules (i per tant, potser, en ordre, en coneixement més o menys explícit?)
però després, realment, fora de la virtualitat, les ensenyem??
(jo confesso que poquet, ara, massa patacades a l’esquena)
…però si no som un xic “pornògrafs”, no ens tornem falsos, tancats… no ens empobrim?
Clatellots i patacades ens emportem sempre.
Però, i és una opinió personalíssima, si continuem “normalitzats” per por a semblar “febles”, no ho acabarem sent?
Els nostres sentiments, les nostres emocions, no poden ser la nostra força per sobre d’aquells que volen semblar racionals, i sols són un “pobres d’esperit”?
Dir “T’estimo”, mirant el fons dels ulls, és una feblesa? O una mostra de la nostra humanitat, de que sentim, som vius i així ho demostrem?
Estem envoltats de persones científicament i tecnològicament preparats per afrontar el món. Però amb un bagatge humanístic pobre, quasi nul.
Que et mira de forma estranya si escrius poesia i fas fotografies més enllà de les BBC (bodes, bateig , comunions…), que no entén que, de sobte et quedis aturat mirant un reflex, una onada, un color, un silenci…
I això, per mi, també són emocions i sentiments…
(Buf! perdona el rotllo, nina….)
Un petonet dolç…
:¬)**
uooops, barbollaire,
és la mateixa reflexió, quasi fil per randa, que t’hauria fet jo fa un temps!!
i la mateixa que m’agradaria fer-te d’aquí a un temps…
aquest és el meu propòsit d’any nou (i mira que no en faig mai, de propòsits d’aquests)
el dia abans d’acabar l’any vaig rapar-me (un escàndol, vaja), i rera el gest, com a símbol, la nuesa….
i la revolta!!
som-hi doncs
un cabaç de ptonets tendres de lluna, per a tu ;***
Som emocions, som fets d’emocions,… Ostres, la imatge de l’elefant, un gran sac ple d’emocions contingudes, ple a rebentar!! Però, la nostra societat, aquesta que ens ensenya des de ben petit a contenir-nos, a posar fre a les emocions espontànees,…
Que aquest sigui un any ben emocionant!! Emocions i espurnes d’alegria a dojo!!!
Thera,
m’agradava l’elefant, per potència, per empenta,
i per com s’espolsa la pàtina de pols…
Som fets d’emocions… que necessiten airejar-se!!
Un any emocionant per a tu també
i que puguem compartir-lo ;***
saps què passa que les nostres emocions poden ser l’epicentre de qualsevol tsunami i/o terratrèmol… i estem massa acostumats a no patir-ne i a fer possible no viure’n cap… mai hem sabut què fer-ne de les runes que anem deixant i recollint pel camí, potser per això aixequem murs (absurds sí, però hi són) resistents a qualsevol sisme i potser per això evitem ser epicentres de res.
ais abans m’he quedat a mig dir…
a part de que portem un bagatge a l’esquena força important en qüestió d’amagar les emocions, siguin quines siguin, potser patim de massa autocontrol, potser no. Suposo que seria bo trobar el terme mig, el punt just, el nivell perfecte entre amagar-se i exhibir-se, però amb quin raser ho mesurem? cadascú té un concepte de la intimitat força particular, bé força no, completament particular i intrínsec. I el que per mi seria una justa mesura, per algú altre pot semblar més que minsa i/o massa excessiva. I viceversa.
A mi m’agrada que em demostrin que m’estimen, però si ho fan massa em sento pressionada, em falta aire. Em sembla que és per això que estimo amb tanta desmesura alguna de les meves amigues. Mai ens hem ofegat mútuament, tot el contrari, a vegades penso que pequem de massa aire que deixem córrer.
ai… després intento acabar de dir tot el que vull dir… és que el jefe entra i surt contínuament…
petons!!
tornem-hi… mai havia comentat per fascicles 😛
Però sí, estic d’acord amb el post. Tot i que sóc reticent a ensenyar-les així com així, de fet diria que no les acabo d’ensenyar mai. No m’agrada exhibir la meva vulnerabilitat d’una manera explícita, encara que hi hagi molta gent que la conegui i la respecti, per sort.
i ja no sé si volia dir res més… perquè amb tantes interrupcions he ben perdut el fil…
i res, que t’envio una abraçadassa plena de sentiments suaus i tendres. Petó!
uuaaaaaaal·laaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
(m’encanta la idea: comentari per fascicles!! ;o))
estaríem en sintonia:
cadascú ha d’ensenyar el punt just del què vol ensenyar, mesurar-se segons la pròpia idiosincràcia i criteri…. però….
del que jo abomino (osti, l’expressió!!) és d’aquest autocontrol implacable que se’ns inocula des de petits (i ja no qüestionem), el que ens programa per a menystenir les emocions i amagar-les… i també del tabú que s’imposa sobre les emocions (és igual quines) fent que l’espontaneïtat es visqui per l’entorn amb incomoditat…
cert, exhibir les emocions és una mica com ensenyar la vulnerabilitat,
però també, i no ens n’adonem, la fortalesa
è? (un è? -eh?- homenatge als teus!!)
Un petó, una emoció bonica, un sentiment
;*****
Totalment d’acord amb tu. No m’agrada el control que ens imposen ja de petits, que imposem moltes vegades també. L’espontaneïtat no s’hauria de perdre mai i quan es fa alguna cosa que surt de l’ànima, tinguis els anys que tinguis, si no fereixes de cap manera a ningú, no s’hauria de censurar mai.
És una de les raons per les que m’agraden la mainadeta, són espontanis de mena, encara no han après del tot a amagar-se el que pensen i el que senten. I quan em trobo pares i mares que fomenten aquesta espontaneïtat me n’enamoro instantàniament. Ja aprendran, més o menys, amb el temps a saber quan han de mostrar segons què i quan han de guardar-s’ho, el sentit comú ja t’ho fa saber d’alguna manera, encara que a vegades patini una mica o molt.
El més interessant de tot plegat és el criteri que seguim per triar a qui mostrem la nostra vulnerabilitat… he dit criteri? sóc una il·lusa encara.
Això de la fortalesa m’agrada i penso que tens raó, però ens costa molt assimilar que aquests dos conceptes van tan junts, è? 😉
petó, preciosa! :*****
sí que hi ha criteri…..
el criteri el dona un batec, la percepció: “com ho sentis” -que els dic jo als meus adolescents-
i és que, a vegades, la raó no té gaire raó, eh?
;*)
ptonillu
sí, ho sé, jo parlava del meu criteri o poc criteri a l’hora de mostrar vulnerabilitats en certes ocasions i davant certes persones 😛
abraçada!