No ho estic fent bé,
hi ha alguna cosa que no faig bé…….
zen
Un dinar de celebració de feina ben encarrilada, els companys d’un projecte complex, camaraderia i complicitats teixides al llarg d’uns quants viatges conjunts, converses disteses….
• I tu? Quina és la teva missió a la vida?
• ?????¿?¿?!!
Jo mirava el mar, l’esguard perdut més enllà de la taula, sobre el moviment blau que es reflectia als finestrals…. no sé ni si pensava res en concret…
Torno, els miro. Tots han concentrat l’atenció cap a mi, esperen… expectants?
• Jo sóc lluna –contesto des de lluny-, no puc pretendre ser sol…
Somriuen… Els deu quadrar, o no entenen res.
En un extrem de la taula detecto una espurna dissonant (ella, amb qui compartim tantes estones i mai no n’hem parlat). Al voltant, es reprèn la camarederia toba sobre la nova filosofia que han encetat alegrement.
Jo torno al mar…. sóc lluna, em repeteixo, i un dia viag entendre que no podia ser feliç sense acceptar-ho, no puc ser sol, reflexo la llum, empenyo des del darrera, des de la cuina….
I ho feia prou bé, em feia feliç…
….. però ho he espatllat
Tanco els ulls i sento que tinc closos tots els receptors, que he anat bloquejant tots els canals, que he anestesiat l’emoció.
… feia tant mal…. el cor trencat, els records estripats, buit
i amb el sentiment de suro, vaig abocar-me a la feina, pulcre, neta, assèptica, gairebé perfecte.
Han passat tres anys i ara sóc aquí,
començant a destapar els dimonis que vaig tancar a dins, que encara son dimonis –el temps sembla que no ho arregla-, escampant les xacres sobre la taula a la llum del dia
No sé què en faré, de tot plegat, no sé ni com posar-me a destriar i a desfer els nusos…
no sé com trobar-me de nou,
no sé ni què sento……
Una gavina,
grossa, amb cara de pocs amics, s’ha posat al marc del finestral
entre jo i el mar, penso…..
Hola Lluna de paper. Si ets lluna, ja saps que tens la força de les marees. També la marea humana.
Els dimonis deixa que es cremin entre ells, ja saps que només podem ignorar-los, d’aquesta manera es faran cendra que s’endurà el vent…
Els nusos s’aniran desfent sols, el més important és no tibar la corda, llavors els nusos es fan més grans.
Sempre hi haurà alguna cosa que no faràs bé. Fer-ho tot bé, seria com morir una mica cada dia…
Una abraçada zen.
onatge
No podem, ni hem d’eliminar el que hem viscut… forma part de nosaltres… de la nostra saviesa… el que si podem és aprendre a conviure-hi i acceptar-ho tal com és… només així podrem integrar-ho, fer-ho nostre i el dolor s’anirà desfent per convertir-se en riquesa personal… per convertir-se en experiència de vida…
Acceptar les decisions que, errònies o no (això mai es pot saber), ens han portat fins on som i ens han fet ser qui som…
Estimar-se i no exigir-se tant a una mateixa…
Poc a poc…
Sense voler córrer, tot necessita el seu temps, hi ha coses que s’han de pair per després poder ser…
Jo també vinc de la lluna… a vegades necessito amagar-me rere sols brillants per poder tornar a ser… blanca… i emmirallar-me en el mar… platejada… serena… brillant…
Deixa’t portar… no vulguis racionalitzar-ho tot, no cal posar-hi etiquetes i classificar tot el que hem viscut… deixa que flueixi… que llisqui damunt la pell… acabarà marxant i deixant només allò que es de debò important…
deixa’t gronxar per la lluna…
els nusos no es desfan sols, onatge, ho constato…
o potser…. és que hauria de clenxinar-los amb la pinta de la indiferència….?
m’agrada això de la força de les marees,
mil gràcies per aquest “pensament feliç”!!!
;***
**********
no ha estat jo qui ha estripat els records, mar,
els meus eren honestos, nets, dolcíssims….
potser necessito més temps, sí… i menys pensament!!
deixar-me gronxar per la lluna, “donar-me permís per celebrar la vida!”
de veritat que et van demanar quina missió tens a la vida?? m’enganxa a mi en una situació així i segurament li dic que ‘en aquest precís moment no agafar-te pel coll i fotre’t al mar, capullu, o sigui que ja pots estar content’.
no, no, la gavina ve per mostrar-te com es despleguen les ales per poder volar sense esforç, només seguint la corrent, els canvis de marea, les fases llunàtiques ;*****
de debò!!
però em sembla que era de bon rotllo, una mica amb la idea que la felicitat no la dona el triomf social com l’entenem i bla-bla… (i jo sóc una mica l’extranya, la que llegeix, la que es penja en un paisatge, la que somnia mar i sal…. ;))
m’agradaven, les gavines, mirar-les quan fan això que tu dius,
però era tant grossa, i feia aquella cara d’emprenyada….
;****
és el seu fet no els hi tinguis en compte, pobretes no saben somriure i sort n’hi ha, perquè després sí que se’n fotrien de nosaltres. Un dia vaig veure una garsa d’aprop, a menys d’un pam de la meva cara vaja. Em vaig cagar de por. Quina mala cara, quina mala llet i quina amenaça a la mirada que tenia!
no sé Mei, això de les missions és pels missioners i encara agafat amb pinces, perquè fet i fotut el que volen és convèncer a una gent de que la vida s’ha de viure com ho fem els esgraciats del primer món que els hem extorquit fins l’extenuació i més enllà. Potser m’enfilo massa?
La felicitat és llegir, saber-se penjar d’un paisatge, d’un mar, d’una sl, d’una olor, d’un gust… la felicitat és saber triar què és el millor per7on7de què penjar-se ;*)
uis… els 7 de l’última frase havien de ser barres per/on/de què… estic fatal :$
com les gavines doncs!!
el proper post, teu, i per a tu
;****
[…] de Paper: zen, A la recerca d’un […]