Em truca a qualsevol hora del dia…
(bé, qualsevol… acostuma a coincidir amb les hores de lleure de l’insti: a l’esbarjo, abans de dinar, després de dinar, a primera hora de la tarda, en plegar…)
- Mama, tens un moment?
I és clar que el tinc, i sino, l’invento.
(el “mama, tens un moment?” és la formula inequívoca que alguna cosa no rutlla, el signe o l’estigma d’algun neguit adolescent poderós; l’altre formula de trucada, més planera, és: “mama, vaig-faig-compro-entro-surto-canvio-prenc-dono-… d’acord?. Clic”)
Els meus fills son refotudament responsables, i refotudament raonables –pobrets- (una mica com sa mare, tot s’ha de dir). Però també han descobert molt aviat que el món de les emocions corre paral·lel, desconnectat i molt més poderós al món de la raó.
l'oracle
Quan aquesta constatació els desborda, invariablement, s’adrecen a l’oracle de la cuina:
- Mama, tinc un problema. Què faig? Quin camí prenc? (entenguis amb la coletilla del “per no equivocar-me”)
Com a mare, em trenca el cor veure’ls patir. Com a mare però, també, sé que no els ho puc evitar, que no ho he de fer, que tenen el dret i el deure d’equivocar-se i és bo que ho facin. Sé que, només, puc ser al seu costat.
Els escolto, a vegades nimietats, d’altres no tant (a vegades sinceritats tan d’escàndol que els he de recordar, mig en broma, que sóc sa mare).
Els escolto i els entenc….
els entenc com si jo mateixa fos encara l’adolescent melangiosa que va gastar-se els meus setze-divuit composant poemes i tocant la guitarra, els entenc com si mai no hagués deixat de sentir com una adolescent. Sóc capaç d’entendre’ls quan ni ells mateixos no s’entenen…
I en un traç de ploma, un gragot a l’aire, com un mag o un il·lusionista, puc disseccionar en un plas l’essència del seu embolic. I destapar, en la gesta, fins i tot allò que ells mateixos no saben que saben….. (… de destapar en la gesta també, que jo ja no sóc una adolescent, que l’experiència m’ha donat bagatge i eines…. per bé i per mal)
Tinc el mapa, però no els ho dic.
Em limito a escoltar, a fer alguna pregunta intencionada, a donar alguns elements de reflexió, a deixar que engrunin el discurs i que posin en joc els seus propis recursos. Que ho encertin o no, no deu tenir cap importància…
I les hores se’ns hi escolen i se’ns fa de nit. Molt de nit. I més de nit…
Tenim tot el temps
I llavors, al matí, és clar, no hi ha qui es llevi
que bé, quina sort passar les nits així!
Una lluna marona genial, quina sort per tots, per ells que et tenen i per tu per entendre’ls, perquè t’expliquen… com a mare, te’ntenc molt bé. És una gran satisfacció que comparteixin les seves coses, encara que sempre hagis de ser-hi. El patiment no podem pas evitar-lo, no hi ha res a fer, els errors tampoc, però no cal pas, serveix sempre. Una abraçada!
sí…
la veritat és que ser-hi m’agrada, i que m’hi deixin ser és fantàstic!!
;***
Què maca aquesta entrada…
Per això diuen que les mares ho saben tot, que un fill és sempre un fill i sempre s’està a l’aguait. M’agrada e que expliques, penso que és la manera, no controlar la seva vida, deixar que la facin, guiar-los sense imposar, deixar que descobreixin ells solets el camí, només amb petites empentes, les necessàries. Tenen sort, aquesta canalla.
no sé si ells tenen sort,
però jo sí que en tinc, mooooolta ;o)
(tot i que…. en alguna cosa hi dec haver contribuit, oi?)
somrissets
xXD
Crec que sou tots molt afortunats, tu per tenir uns fills que confien en tu i poder compartir confidències i ells per tenir-te a tu.
que ben explicat i quina sort…! Està molt bé tenir el mapa, i donar pistes perquè aprenguin a orientar-se.
Chapeaou!
som afortunat, em sento molt afortunada, sí, novesflors,
i els estimo rabiosament ;o)
bé…. Fanal Blau,
a vegades no és ben bé el mapa,
és només una intuïció, un seté sentit… un batec caçat al vol
=;)