Poncelles

Dilluns farà quinze anys

Ja molt abans d’escampar-nos pel món en els nostres viatges ho vam estar discutint: una festa de pijames, de 7 pijames adolescents?? a casa?? ni hablar!! tenim una casa petita, Nat…. (sóc molt gelosa del meu espai a les puntes del dia, jo).  Son pare però s’ho agafava més amb calma….

I en aquells dos dies, mentre jo feia Marroc i ells la maleta per Finlàndia, van fer aquell acord que fan el homes, que no es diuen que no i això ja funciona com si fos un sí, o com un “ens hi trobem i anem fent” que ve a ser el mateix.

Avui, a punta de dia però, ell, el seu pare, ha marxat d’excursió a la seva travessa mensual pels GRs de la costa catalana.  “Traïdor” –he pensat… amb carinyu-, jo m’havia previst un cap de setmana de descans… després de molts mesos!!

Avui, de bon matí, al mejador de casa hi he deixat sis adolescents adormits, i una setena que he despertat d’hora i amb qui he fet el primer cafè, perquè tenia un compromís anterior i els va voler combinar tots.

.
Llavors, la Kira i jo hem sortit, la primera llum llepant el camp d’ordi que va madurant lentament, les roselles ofegades amb el primer sol, les piuladisses dels ocells esbalotant la fresca del matí, l’herba del camí encara perlada per la rosada.

I ens hem arribat al forn i hem comprat coques i xocolata per desfer, l’hem feta petar amb la fornera i els vianants matiners i hem tornat a casa a esmorzar sota la prunera vermella.

.

Ara, la cuina fa una olor penetrant de xocolata i el silenci comença a trencar-se amb alguna excursió furtiva dels adolescents que es van despertant.

D’aquí una estona, la casa tornarà a ser un batibull de crits i de riures, i uns adolescents amb cares d’haver dormit poc (els he sentit tontejar fins ben entrada la matinada) aniran endrapant l’esmorzar i envaint de nou tots els racons.

Ara, en aquests que suposo els darrers moments de calma, em ve al cap el viatge d’ahir quan els portàvem i tornàvem del cinema, la ràdio del cotxe desempolsinant com mai els altaveus, la finestra oberta cridant com uns animalots, ballant a ritme de xumba-xumba en l’espai petit i a moviments convinguts: “tirar cartes!!”, “parabrises!!”, “picar de mans!!”, “doble parabrises!!”, …  I jo impertèrrita conduïnt… fins que vaig cedir a alguns moviments dels seus, provocant el deliri de l’audiència

I em fa somriure, em fan somriure……

Fet i fet, potser ells tenien raó: no n’hi havia per tant….(?)

__________________________