He intentat ser raonable, de debò….
bé, de fet, aquests darrers anys ho he estat molt, de raonable,
escriure
però també, i cada cop més, monocroma, i trista, i callada, i avorrida, i solitària, i distant, i tancada, i monótona, i adolorida, i cansada, i reflexiva, i malcarada, i….
Em sembla que començo a enyorar…
…. ser irracionalment emocional
…ara igual sembla que t’estic animant a que et llencis, a ulls clucs, cap a ves-a-saber-on, però…
benvinguda al club…!
abans havia escrit un “rotllo infumable”… I això no podia ser… els xerraires de fira no som ningú per aconsellar o intentar plasmar grans idees.
Això si! algun escoltem més del que podria semblar
deixa fluir els sentiments, les emocions, doncs… lligar-los curts, com l’estimació, provoca restrenyiment als dins, a l’ànima, a les paraules…
i provoca oblit i amnèsia.. i les nostres passes son curtes… i quan vols adonar-te estàs tancant les portes…
una bosseta de petons dolços… :¬)*
(no si… aquesta parrafada també és força indigerible!! perdó, perdó, perdó…)
oh, barbollaire….. ;***
aquesta “parrafada”, que tu n’hi dius, -i preciosa, per cert, que la trobo jo-, descriu a la perfecció el com se m’enquista el circuit de les emocions sota el jou de la raó
anima’m a llençar-me, sí, si us plau, que tinc dubtes de si encara en sabré….
un niu de petons de lluna per a tu!! :***)
Aix! que no saps pas com t’entenc… el dia que ho tens clar… que ja no vols ser més:
“monocroma, i trista, i callada, i avorrida, i solitària, i distant, i tancada, i monótona, i adolorida, i cansada, i reflexiva, i malcarada, i….”
simplement perquè no t’agrada i perquè vols tornar a sentir coses que t’agradin, aquell dia… i tant que en sabràs! aquell dia retrobaràs les teves emocions…
No sé ben bé ni on vols ni on hauries de llançar-te… però igualment t’hi animo…
… bufff!!! que temptador! ;¬P
nineta, quines emocions et trasbalsen?
et massa racional en què? (no fa falta que contestis, és una pregunta massa delicada i personal, i no fora el lloc escaient on fer-ho)
tanca els ulls… respira… surt de casa… busca la lluna… mirar-la…escolta’t… el batec del cor…l’aire arribant als pulmons… atura el pensament…
De vegades el nostre problema és, simplement, que necessitem un reconeixement. sentir-nos valorats, estimats, pels altres… Necessitem sentir-ho…
Però la realitat sempre és més amable de com l’expliquem. com l’horitzó sempre és prou ample.
Escolta’t… i si creus que t’has de “desmelenar” en l’aspecte que sigui… fes-ho! I somriu…
Les persones que nes envolten ens estimen… el que passa és que no podem esperar que ens ho diguin, o sàpiguen com dir-ho.
(ja veus que jo si em desmeleno, em desmeleno…)
Un petó dolcíssim, nina
una abraçada infinita
:¬)*
vull llençar-me cap endins, carme,
i de dins cap enfora… no sé com explicar-ho….
de fet, barbollaire,
em sembla (i aquest és un reconeixement ben galdós) que contra qui lluito sóc jo mateixa… he estat jo que m’ha obligat a ser raonable, qui ha anat escapçant l’espontaneïtat del sentiment a força de control….. sóc jo “la dolenta”!!
sabeu, però?
ahir, en una situació d’allò més petita i intranscendent, ho vaig fer; em va sortir fàcil, sense voler i sense pensar-ho: deixar fluir el que sentia…. i dir-ho i oferir-ho sense transcendències….
hi tinc feina, aquí….
mil petons com estrelles pels dos ;*****
em sembla que entenc una mica el què dius…
també em passa sovint que la raó no em deixa ser qui sóc… per molt que ho intento, sempre surt la ‘veueta sàvia’ que em diu què i com haig de fer… i cada vegada m’agrada menys! i sóc jo mateixa!
però crec que no és tant lluitar contra mi mateixa sinó deixar fluir sense por… no tenir por de sentir, de dir, d’escoltar-me, de buscar l’essència de mi…
poc a poc…
vaig poc a poc però estic ben convençuda de no deixar d’avançar per aquí…
em sento bé quan em reconec a mi mateixa més lliure… més sincera i honesta amb mi mateixa… i així puc somriure amb plenitud i gaudir dels regals que em fa la vida…
poc a poc…
sense presses però sense pauses…
molts petons bonica!
escoltant la teva veu no em sento sola!
oooh, mar,
boniques paraules… perquè el sentiment és el mateix però…. en positiu -com si diguessim- ;o)
m’agrada molt, el llegeixo i el rellegeixo i sento que és això, exactament això!!
mil petons de lluna ;***