M’està costant moltíssim… un camí dur…
camí
Ho sabia, que em costaria, i encara ara que ja fa 23 dies que resisteixo, no sóc del tot certa de poder-ho aconseguir.
Fa vint-i-pico d’anys, ara m’ha vingut al cap, l’astròleg m’ho va dir: “si mai agafes una addicció, et costarà moltíssim de deixar-la…” (és clar que també em va dir d’altres coses, no menys certes al llarg dels anys, i que també em van fer somriure llavors)
Tothom diu que “deixar de fumar son tres dies”…. doncs bé: no és cert… o no és del tot cert. Per sort, tot i no ser-ne conscient, jo ho sabia abans de començar: ella m’ho va dir, com de passada, però m’ho va dir.
Cronologia dels estats:
Dies 1 al 3: el monstre és immens; si no fos per l’absoluta motivació que hi aportes, seria gairebé insuportable
Dies 4-7: la pressió va afluixant progressivament, et sembla que ja ho tens….
Dies 8-11: el monstre ataca de nou; ara ja no és un monstre agressiu, sinó que desplega insistència continuada…. Aquí la motivació comença a estar esgotada de tants dies d’aguantar i flaqueges… va ser quan vaig considerar, seriosament, de tornar a encendre una cigarreta
Dies 12-19: ho superes, has guanyat, o t’ho sembla, finalment ja ho tens
Dies 20-21-22-23… Qui ho havia de dir? A estones, tornes a estar atacat, de nou…. Algun dia deixarà de demanar? (segurament, ja ho sé, però quan?)
I segueixo. Això m’està demanant un munt d’energia…
Ah, sí, he de pensar en els beneficis…. Mmmm….. sí: ara vaig a córrer!!
.
*****
.
Ell és un esportista, convençut, que hi disfruta
esportista
Vam marxar de vacances i es portava, anotat en un full, el seu programa d’entrenament per a no perdre la forma. Als vespres, quan tornàvem a la casa que teníem llogada en un llogarret perdut pels camps de la Bretanya, es canviava de roba i calçat i sortia a l’exterior a fer les seves sèries i els seus estiraments.
Invariablement, jo sortia amb ell i m’asseia al pedrís a mirar-lo en silenci (talment com me’l mirava de petit al bressol). La Kira també sortia, i entrenava amb ell les primeres curses pensant que era un joc, abandonant quan veia que el tema s’allargava massa o si passava algun altre animaló més distret.
Un dia dels que ell anomenava d’entrenament suau va i em diu:
- Vols venir a córrer amb mi?
- Jo? –li dic-, si no en sé, de córrer, i no podria aguantar-te ritme
- No, avui faig només 10 minuts i de trot molt suau; vine, va, fins el poble del costat que el camí és preciós
I jo que ja volia castigar els meus pulmons tapats, em migdespullo, em calço unes bambes qualsevol i hi vaig –orgullosa de que m’hi hagin convidat, tu diràs!!-
Vaig aguantar només 4 minuts seguits aquell dia, però també vaig començar a tenir les sensacions, a sincronitzar el ritme de respirar amb les gambades, a moure les cames per a la resistència. Quan vaig tornar, els pulmons em petaven i el pit em va fer mal fins molta estona després d’haver recuperat pulsacions. Però em sentia feliç…
Ara, dia sí, dia no, em calço les bambes d’esport (aquestes sí) i surto a trotar fins La Torra. Cada dia intento arribar una mica més lluny, cada dia aprenc coses del meu cos que no sabia, cada dia intento tornar a casa amb el pit a petar… sentint que encara no m’entra prou aire, tossint per a escanyar-hi el quitrà acumulat.
I no penso més enllà: només fins cada avui al vespre…..
No he estat mai un fumador, sé que costa, totes les addiccions costen de deixar-les o que ens esclavitzin. Però pensa que tota la força està dintre teu. Voler és poder… Una vegada hagis embalsamat al monstre, serà una altra dona, respiraràs la vida amb plenitud, el menar tindrà un altre sabor… Planta-li cara al monstre com has fet fins ara, i ja veuràs que deixaràs d’interessar-li. I córrer de tant en tant és bo.
Una abraçada sense fum.
onatge
doncs jo ho trobo dues coses dificilíssimes: deixar de fumar i començar a córrer!!! ànims!!!
un any i dos mesos després, si no m’erro en els comptes, hi ha moments en què penso ‘ara faries fum’ ‘ostres, aquí s’hi avindria una cigarreta’, però només és un pensament fugaç i més que el fum i el tabac el que enyoro, molt de tant en tant, és la litúrgia del moment de fumar.
per mi no va ser un monstre gaire gran, o potser és que tinc la memòria més selectiva del que em penso.
el secret està en no pensar-hi, en ocupar els dits en alguna altra cosa, distreure la ment i el pensament, distreure el cos i les mans.
quan estic caminant m’agraeixo molt i molt haver decidit que ja no volia més fum.
ara el tabac ja no em tempta, gens, hi ha dies en què em sento molt mercedesmilà… no tot han de ser avantatges ;*)
molts ànims i força i molt bones gambades!
petons i abraçades!
doncs… espera que faci memòria… era el novembre i ara no recordo si del 2004 o el 2005… va ser un divendres i em quedaven 3 malboros. I quan es van acabar, mai més.
Ni festes. Ni sortides….
I encara ara, com a elur, hi ha dies, moments, en que penso,… “mmmmh, una cigarreta…” o, sobretot a l’hivern, trobo a faltar, a estones, una bona pipa…
I ara, fins i tot hi ha moments que em molesta el fum. I noto com put la roba, o l’alè dels que fumen…
Endavant nina! Força. Ja saps que s’ho val!
Un bossa de petons dolços :¬)*
Gràcies, onatge,
aquí estic, sense defallir!!
=;)
*****
wenu, kika….
tu fas muntanya, oi? trekking?
a mi això també em sembla molt difícil, costa (de fet, també m’esperen per fer muntanya)
tot deu ser qüestió de començar a poc a poc, i anar-s’hi fent fort…? digoooo
ptonillus wapíssima ;***
(et cito, algun dia, al llom d’una muntanya ;o))
*****
elur, ets un encant!!
recordava que eres ex-fumadora d’un cafè a Girona -que hauríem de repetir-
(i que la teva mare fumava la mateixa marca que jo!! ;o))
també estic contenta, cada vegada els embats son menys forts (i ja ho diu el meu fill que, la frase de l’estiu és “Ara, fumaria”, sense acritud però -jo necessito parlar-ne, ja veus-)
a’viam si acabo mercedesmileriana, també??
xXD
un petonarru
*****
Jo hi vaig posar data, barbollaire: 31 de juliol, primer dia de vacances
i al calaix encara hi ha tres paquets que van sobrar del darrer cartró
però, és curiós: malgrat l’angoixa, en cap moment he pensat encetar-los
Me’n sortiré!!!!!!!!!!!!
mil gràcies pel suport!!
ptonillus mil ;***
Molt bé valenta! Endavant que ja ho tens. No puc dir que entingui el que estàs passant, però sí que sé que és molt, molt difícil. Al final, però, tu guanyes (al monstre) i tu hi guanyes (primer, en qualitat de vida, i segon en la butxaca). Una abraçada!
Sí, gripaublau,
però ara hauria de “normalitzar-ho” ja, de poder pensar, sentir, fer, somniar… d’altres coses, no?
aiiiisss
ptonarru ;***
Jo no fumo., ni he fumat mai, per tant se’m fa difícl imaginar-ho, però suposo com totes les adiccions… Si a sobre aconsegueixes anar a córrer regularment… és que ets una supercrack, això de fer una mica d’exercici… nena… no hi ha manera!
wenu, carme….
jo en dic “córrer”, però…. ehem!! ;o)
la gràcia estarà si puc mantenir la regularitat d’anar-hi un cop comenci la feina, que ja em costava molt la d’un-cop-per-setmana-tennis tot i que hi vaig pagant…
no sóc una superwoman…. només volia estar una mica per mi…
Mira! acabo de trobar una altra lluna!! 🙂
Ànims tant per deixar de fumar (sé que costa moltíssim, i jo encara ho haig d’acabar d’aconseguir), i ànims també per continuar fent exercici físic, cosa molt necessària i molt òptima per fer desaparèixer alguns fantasmes que ens persegueixen
De lluna a lluna….
un fil de complicitat
;***