M’emociono,
encara sóc capaç d’emocionar-me (o torno a ser capaç d’emocionar-me, no sé)
És una emoció que em neix de molt endins, puja i s’obre pas des del meu centre i se m’escampa, amunt, fins a la gola, envaïnt-ho tot, immensa, forta, arrabassadora….
Acabo sent la que plora davant un paisatge, un animaló, o el silenci grandiós de quan la natura t’empetiteix…
Les Bulloses sota la boira
Guineu (by Maria Anglí)
Serralada Canigó-Puigmal
I és clar, llavors…. l’emoció surt als mapes*
Ruta de les Bulloses
* el mapa que ell va dibuixar per a mi, és clar
__________________________
Amb aquest paisatge, és normal que flueixi l’emoció. Les Bulloses a l’hivern… sens dubte han de ser un espectacle. Jo les vaig conèixer a l’estiu i ja ho eren, tot i la massificació.
És immens i impressionant, sí, gripaublau,
i després de l’esforç que costa enfilar-s’hi, l’emoció se’m desferma baldera… per tot
;***