Saps què?
Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot. Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amigues…. sí que en tinc, encara….
Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar. I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís.
Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.
Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (això ho va dir finament, ja saps com és, ella)….. osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!
Has sentit a parlar del “fil de plata de la lluna”? (ai…. ara no et podria assegurar del tot que no fos un terme que em vaig inventar jo….) Bé, en qualsevol cas, el “fil de plata de la lluna” és aquell fil, invisible i inexplicable, que teixeix complicitats, que t’uneix amb algú d’una manera especial, independentment de què fas o qui ets, molt lligat a la pròpia essència…. Amb tu, el sento, l’he sentit des de sempre…… tu el sents també, oi?
En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….
Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules.
I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…
Com ho faig?
Saps què?
Darrerament (o hauria de dir “en els darrers temps”, que no és de dos dies) totes les meves amigues em renyen perquè no les truco…. Fa uns dies ho posava a l’estat del facebook, mig en broma, i algú em contestava que podia estar contenta, les seves la ignoraven i potser ja s’havien oblidat que existia i tot. Més enllà de la broma, em va fer pensar: jo encara tinc amics…. sí que en tinc, encara….
Em sé la teoria: als amics se’ls ha de cuidar. I ho faig, ho feia, normalment, una dona positiva sempre amb un somrís. Fins que el somrís s’apaga (ho fa, quan emocionalment et trenques, l’harmonia perduda i aquestes coses). I quan estic malament, em tanco (en dic la meva bombolla) em fortifico i m’aïllo.
Ahir parlava amb la Isabel (també després de molt temps) i em va semblar que em deia que no és normal tancar-se, que estar malament no és excusa per no parlar amb les amistats (a mi em costa, ensenyar les misèries, mira), i que estaria bé que deixés de mirar-me el melic i mirés el dels altres (interessant… i això ho va dir finament, ja saps com és, ella)….. osti, vaig pensar, ser lluna, ser a la cuina del món; abans ho feia, i m’anava més bé… la vida és una actitud!!
Empaquetant el mar
En fi, tres paràgrafs que no sé si tenen molt sentit, o tot el sentit….
Sé, sento, que no ho fet gaire bé, m’embarbusso amb les paraules. I tampoc no sé què fer-ne, d’aquest “no ho he fet gaire bé”, ni com afrontar-lo…
__________________________
La vida és una actitud (ho mostres molt bé en la imatge que has triat per il·lustrar aquesta entrada) però de vegades ens resulta tan difícil mantenir l’actitud adequada…
Sí, la vida és una actitud i els amics són una part molt important de la vida. I potser precisament quan més trista estàs, més els necessites. Encara que no ho sembli. I ells també necessiten saber de tu.
A aquesta amiga teva, la Isabel, jo li podria dir quatre coses. Potser ella és la persona més oberta del món quan està malament. O potser és que no està malament perquè no en té motius. Sigui com sigui, no es pot demanar a algú que faci algunes coses quan està en mal estat. Si pogués o volgués fer-ho, ja ho faria. Però què passa si ens molesta prou no sentir-nos bé com per a sobre escalfar el cap d’altra gent? Doncs res, que si et vols tancar, pren el teu temps. No oblidis que fora hi ha altra gent que t’espera. Però es tracta de que tu estiguis bé, no? Doncs fes el que a tu et calgui, no el que cal a altres.
sí que és difícil triar i mantenir l’actitud, novesflors,
però és tant capdal… és com si amb l’actitud només, poguessim canviar coses…
i és molt cert això que dius, carme,
els necessitem… i ens necessiten…
em fas sentir bé XeXu,
ets una de les poques persones que m’entenen la bombolla!! a vegades necessito primer aïllar-me abans de poder compartir-ho…
Ai, ai, ai… Has de ser més benèvola amb tu mateixa… De vegades ens equivoquem i ens pensem que els demés no ens entenen i no ens ho perdonen… Però la majoria de vegades, si nosaltres en perdonem a nosaltres mateixos (baixem aquesta línia d’autoexigència) els demés ens perdonen amb naturalitat… O tu exigeixes que les persones que t’estimes siguin perfectes? Són els amics que no entenen que et tanquis o és a tu que no t’agrada? eh, eh, eh?
vens guerrera, eh, Laura…. juasss
de fet, admeto, no estic segura que les meves amistats (les de debò) em retreguin si les truco o no…. si em troben a faltar, em truquen; i si jo les enyoro, els faig un toc; i sempre sabem ben cert que podem comptar amb l’altre (així ho fem tu i jo i no ens va malament del tot, oi?)
quant a agradar-se….. vols que t’ho digui? jo he après a acceptar-me (fins i tot en allò més fosc); però això no vol dir que vulgui ensenyar-ho….