a poc a poc hem anat deixant de parlar de sentiments,
a tu t’incomodava, a mi em desprotegia…
desempar
ara parlem de possibles projectes professionals,
jo m’hi angoixo, tu et desesperes amb la meva poca implicació
et miro i em sura el sentiment
emmudeixo
a mi no em deixa desprotegit…
però, em “””cansa””” el monòleg…
un parla de coses comptables i l’altre d’incomptables…
ni que sigui de tant en tant, una moixaina als dins s’agraeix…
amb el teu permís,
una abraçada immensa.
una capseta plena de petons dolços per acompanyar i aixoplugar una mica…
;¬)*
ni que sigui de tant en tant…..
gràcies, barbollaire,
a canvi, rep un somrís ben dolç
=;)
Uf, poques paraules, però molt dures. El final d’una època. El principi d’una altra que, lamentablement, és molt diferent. Massa bé que ho expresses.
una altra època, potser sí…
però amb un magma que corre latent a les profunditats, que batega viu, que transporta en suspensió el record i el sentiment d’un estat que es resisteix… per què hi ha coses que costen tant…?
gràcies, XeXu, per ser i -hi ;*)
Els sentiments ens fan elevar-nos en el més alt dels gaudis però també ens fan patir. És difícil protegir-nos perquè no podem tancar el nostre interior. Crear un escut és quedar-nos a la superfície, i això tampoc no ho volem perquè l’interior ho és gairebé tot.
cert, novesflors…
suposo que per això ho gargotejo aquí
amb lluna
;***