De’escriure

Si en sabés,
si recordés com s’arrengleren les paraules per a contar una història,
ho escriuria….

tot el que he viscut, tot el que sento, el com ho visc, i els gestos……

“Recordo d’ahir com, ara i adés, la teva ma fregava la meva de manera distreta, com m’agafaves la màniga, com jugaves amb la cremallera del meu jersei…. com miraves (et veia els engranatges rodant sota el front), com somreies (la felicitat, immensa, que ho envaeix tot des de dins)…. vaig sentir que comparties amb mi el moment més màgic de la teva vida”

Planto paper blanc i ho intento…… però se m’escolen les idees entre els pals en negre de les lletres, escampades a gotetes sobre el fons clar, com les llàgrimes, o els regalims de les espelmes….

Veus?
jo puc jugar amb les paraules, arrenglerar-les escrupolosament per què la melodia que formin transmeti un sentiment, o un paisatge, o una sensació….

Son només bocins, esbossos en paper, post-it’s de colors per a recordar una intensitat viscuda; son només paràgrafs que reprodueixen una imatge molt concreta, des de dins, però estantissa….. com l’aigua d’un llac aturat: llisa, calma, metàl·lica sota un raig de sol

… i jo sóc la primera a qui carreguen les narracions amb massa descripció…. una història ha de tenir fil, ha de córrer o fluir, dinamisme, evolució, han de passar coses, i lligar-les de forma que es trenin i es destrenin per anar a un final; una història ha de tenir vida pròpia, i manar l’escriptor, i menar el lector

Jo no en sé, d’escriure històries, només tinc paraules,
i a més son paraules manllevades, de tots els llibres, de totes les històries que he begut i m’assedeguen

només tinc paraules,
i mirades que canvien una vida, i somriures de paper,
com la lluna

__________________________