Si “Mary Poppins” fos un adjectiu, descriuria la qualitat precisa que reconeixia en el seu pas pel món laboral: “De trajectòria professional mary poppins”
…. per què l’atzar o el destí o el karma (o al que li vulguem encolomar la responsabilitat de la tria, tan se val) la situava sempre com la part relacional accessible de lideratges potents però esquerps, amb tasca d’endolcir per osmosi, i de connectar realitats consecutives inicialment aïllades per a formar equips cohesionats (sorprenent, sobretot atenent a que la seva expertesa era tota una altra: ella dissenyava formació per a contextos online, i processos docents a la virtualitat)
aterrava en un context sacsejat pel torb i s’hi quedava fins que l’aire hagués fos les agulles gelades que esgarrapaven sensibilitats, i la pell, fins que l’ambient es feia plàcid i una brisa de somriures i complicitats escalfava el dia a dia; i quan ja s’hi estava bé, llavors ella marxava…
el més sorprenent és que no ho triava així, s’hi trobava, s’hi havia trobat cada vegada, ara n’era conscient… trajectòria professional ascendent, sí, i ha! trajectòria professional mary poppins!!
i no li semblava que hi pogués fer res…. ara mateix, només es concentrava a intentar escatir quin era l’indicador de canvi de cicle…. l’ambient? la relació? les fases de la lluna? les estacions? la temperatura? les marees? la seva pròpia acomodació? …?
o potser, com deia la Vianne Rocher (a Chocolat), és el vent del nord, quan bufa en ràfegues furioses, que presagia i anuncia els nous canvis…
i aquests dies fa un ventot gelat i cristal·lí…. oi?
