te’n recordes quan passejàvem? quan el moviment era llenguatge? quan hi havia cuques de llum als camins, que jo tenia la camisa taronja i encara no ens haviem fet mal?
mai més no ens hem regalat una tarda com aquelles, quan el temps no era una dimensió i tant ens feia quant en gastàvem, quan l’espai era proper, i fàcil….
ara, avui, el temps se’ns ha encongit a les mans i l’espai és una galaxia llunyana inabastable, anem a destemps, destrobades….
ara, avui, la relació que vam començar sense presència s’ofega de la mateixa no-presència…. jo et guixo dos mots de neguit i tu em contestes ignorant-los amb un “quan ens veiem?”… i jo enyoro un mot de reconeixement i tu enyores un pas de trobada…
mentre, el gegant de la incomprensió s’alimenta dels nostres silencis adolorits….
si us plau…..
….. diga’m que m’equivoco
com has pogut llegir el meu dins d’una manera tant clara…?
tot és tant rar… tant llunyanament proper…
hi ha un espai infinit amagat darrera cada pulsació del temps.
cada alenada son milers de passes de distància…
i sé que sóc jo que ja no sé trobar el camí de casa, si mai en vaig tenir…
tancar i sortir. Obrir i marxar.
potser no queda res més…