de sempre he filtrejat amb els mots, i reconec que la lectura i l’escriptura m’han salvat en nombroses ocasions
és amb el fred que les paraules cauen i quallen com si fos neu, conformant uns pans flonjos que ens protegeixen com un embolcall
durant molts anys però, llegir i escriure m’han resultat un binomi sistèmic autosuficient: quant més llegia, menys agosarada era per a escriure, convençuda que tot allò i més que jo diria, ja ho havia dit algú altre abans, i ho havia dit millor….
al final, a força d’anys i d’experiència, de gargots furtius també, acabes descobrint que tant i fa, que malgrat la lectura (o potser precisament a causa d’ella) necessites cultivar la pròpia veu
la retrobes llavors rovellada, usada de qualsevol manera només des del pragmatisme, destil·lant tot i així alguns deixos de bellesa, i et planteges incorporar-la de nou a l’essència del jo on pertany
només que això requereix voluntat explícita, i treball, i constància, dedicar-hi temps… de tornar a remenar mots des de la passió i arrenglerar-los amb delicadesa
de recuperar la lluna, i el paper
Hahaha, no saps com la claves amb aquest text. No és difícil sentir-s’hi identificat ja que suposo que molts lectors acabem pensant que estaria bé escriure la nostra pròpia història, però és que a més algun comentari m’hi ha fet sentir encara més proper. Mira, me’n vaig amb un somriure.
😉
m’agrada regalar somriures!!
Recuperem, doncs les paraules, la lluna i el paper… Serem aquí per veire-ho i llegir-te
gràcies, Carme,
i jo intentaré disciplinar-me i visitar-vos també a casa vostra
🙂
doncs, apa, a que esperes a mostrar-nos la teva veu? impacients i delerosos per llegir-la!
mica en mica… 😉
Crec que tothom que es aficionat a la lectura alguna vegada a pensat “i si ho provés jo amb això d’escriure…?” Però pocs son els valents que realment ho fan fet 😛
tots els que fem bloc, escrivim, Pons,
però jo no vull ser escriptora, només vull poder recuperar(me) la pròpia veu, aquella essència que s’endreça en paraules….
i la lluna 😉