“Ambientada als voltants del poble de Vidreres, l’obra narra com afecta a quatre persones la mort de dos joves en un accident de trànsit”
Aquest seria l’argument de la novel·la resumit en una frase simple, ras i curt.
Però la realitat no és mai només simple, i aquesta obra la recull i la recrea, crua, en tota la seva complexitat.
El Nois et deixa sense aire, t’eixuga la gola amb bufetades de realitat i t’escanya sota els terrosos del camp…. et regala quatre personatges reals i actuals, trencats imperfectes (o sis si hi comptem els morts, o vuit amb les prostitutes de lleure, o…), i et fa cruixir els esquemes de lliurepensadors de classe mitjana, i t’obliga a rellegir més d’un cop els paràgrafs densos, bellíssims, curulls de reflexions que t’aturen i et remouen…
A mi em va agradar, tant…. tot i que reconec que no vaig poder avançar-la fins al segon intent, tanta cruesa inicial….
…. no podia llegir Els Nois, que parla de la mort de dos nois joves, germans; però sí que podia llegir James Salter, L’última nit, on una dona com jo pren la decisió conscient d’acabar amb la seva vida…
No totes les crueses ens fan la mateixa impressió. Jo crec que em passaria com a tu, setia més capaç de llegir aquest llibre de la dona que vol avabar amb la seva vida que l’altre… De moment l’aparco.
No tinc moltes ganes de crueses… Potser en un altre moment.
cru, sí, real i actual també…
un llibre que et remou fins al fons, però que també et regala, generós, paràgrafs sublims, inconscient i sentiment…
un llibre, com diu l’Eduard Màrquez, del que no en surts indemne
Francament, a mi la història no em va impressionar tant. Ni per la cruesa dels fets ni per la qualitat literària…
bé, som diversos,
i probablement en moments vitals diferents;
per a mi aquest és alta literatura, i nostra,
però l’art es sent, no s’imposa