Lluna nova…..
una lluna fosca, que travessa de puntetes un cel negre, transparent, bigarrat de milions d’espurnes petites i lluentes que juguen a la geometria
una lluna flonja, soft….
que tempera l’exigència del meu tempo (sempre accelerat), i em permet distanciar la càmera amb que exploro el meu paisatge
passejo el camí del cada dia amb una tranquil·litat que no m’havia conegut mai, o que ja no recordo, sense el neguit de canvi que m’ha empaitat els darrers temps, sense aquella sensació d’altres vegades, que aquesta és una calma que precedirà la tempesta, un estar a la gatzoneta en tensió, preparat pel salt que, inexorable, s’acosta…. cap al buit
deu ser això, la maduresa?
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses; saber on vas sense voler controlar-ho tot a cada moment, refiar-se ulls clucs de tu mateix….
tot i sabent que el canvi és a tocar, que el paisatge de fora corre com el d’un tren desbocat, a voltes empastifant els colors, que el canvi ve, que vindrà, que hi és….
tanca els ulls, confia…….
La darrera paraula que dius és màgica. “Confia”. Crec que la confiança en nosaltres mateixos ho és gairebé tot. El fet de confiar en nosaltres mateixos ens fa forts.
cert-íssim, Carme,
però es necessita quasi mitja vida per aprendre a confiar en tu mateix, per a exercir-ho, per a ser-te indulgent…. sóc el crític més ferotge que tinc!!
La maduresa aquesta que dius pot arribar en qualsevol moment, i crec que quan més aviat arribi millor. Em sembla que de joves som crítics i rebels, ens queixem i sempre ens agrada més com són els altres que nosaltres mateixos. Però arriba un moment que ja està, que ‘et conformes’. Et mires, i et sembla que tampoc estàs tan malament, i total, tampoc no et cambiarem ara, millor acceptar-ho. I ho acceptes. I quan dic ‘et mires’, vull dir en tots els aspectes, és clar, no només en l’aspecte exterior, només faltaria.
Ni idea de que coi va això de la “maduresa”, si mai la trobo ja t’avisaria