Cada dia igual, aquesta dona, entra disparada cap al fons del menjador per ocupar la taula del final de la barra com si algú li hagués de prendre. I això que sap perfectament que els la guardo sempre. Sembla que no sigui conscient de l’edat que té. Algun dia ensopegarà entre taules i es fotrà una llet que no hi serem a temps. I ves que això no em porti problemes a mi, com a amo que sóc del negoci.
Encara que la Montserrat digui sempre que bruteja, a mi m’agrada aquest local; entrar-hi em transporta cinquanta anys enrere, entre el brunzit dels infants que s’afanyaven conjuntament en els seus projectes d’aprenentatge. Si tanco els ulls, com faig sempre només d’entrar, puc passejar-me entre les taules sense ensopegar només atenent el batec de les converses. Tal com feia a l’aula fa molts anys.
De les tres germanes que eren només en queden dues. I quan els porto el dinar a casa els dies de pluja, no hi ha manera de marxar-ne. Em sembla que em sé tota la seva història de quan eren senyoretes republicanes, o professores… que ensenyaven, ves. En canvi, aquí al local es comporten com monges d’aquestes de clausura, ni entre elles no es parlen! Això sí, com tots els vells, endrapen de valent, sense perdonar ni pa ni postres. En Martí, que hi seu de cara, al·lucina en veure-les buidar plats.
Trobo especialment plaent poder dinar sense obligar-me a la conversa, això sí que li ho agraeixo a la Montserrat. El silenci em permet prioritzar un sentit diferent cada dia: els dilluns em concentro només en el gust, els dimarts em fixo en el so, els dimecres poso el focus en el tacte, els dijous el sentit és la vista i els divendres…. els divendres son especials, el darrer dia em concentro només a sentir, tota jo, holístic. I a recordar.
Son unes clientes còmodes però, sempre els agrada el menjar i paguen puntualment a final de mes, no em queixo. I no es queden mai gaire estona, puc fer doble torn a la taula.
Si aquest fos el menjador de l’escola, aquesta seria una activitat educativa, i tindríem ara un nen, ara una mestra, presidint cada una de les taules. I a la Carme, la directora, mirant-me amb tendresa des del fons del menjador…
M’he embolicat una mica. Entenc que és una mateixa situació vista des de múltiples perspectives. El que volia dir és que m’he quedat amb una frase del principi que m’ha fet gràcia, a veure si em surt d’aplicar-la. Aquesta de ‘…que no hi serem a temps’. M’agrada!
és un exercici, XeXu, sí
amb dos narradors diferents que es van intercalant a cada paràgraf…
(m’interessa el tema de les mestres de la República, i era una manera de començar-lo a explorar…)
la frase en qüestió és absolutament espontània, em va sortir així, sense pensar ^_^
L’he tingut que llegir dues vegades, al principi em feia una mica d’embolic. M’ha agradat que els dos personatges se’ls reconegui perquè parlen amb un llenguatge i una manera de pensar totalment diferents. L’amo del bar viu el present i la senyora gran en els seus records de l’escola.
Jo el primer cop també havia vist més de dos personatges, com en XeXu, quan he llegit els comentaris ho he tornat a llegir i ho he entès millor.
S’intercalen, el present, ben present de l’amo del bar i el present ple de records de la mestra o ex-mestra… fa tendresa aquesta dona.
ei, mil gràcies!!!
per llegir-me i re-llegir-me i fer l’esforç d’entendre i comentar-ho: sou genials!!
de fet el text és una mica un experiment, sí, explorar punts de vista diferents, temps i tempos diferents….
(i molt benvinguda Consol, més a prop que no et penses
)
i el proper dia tres narradors diferents entortolligats!
haha, el tinc, eh?
no, el proper serà un exercici de sentiment…….