Es va fer etern. Renaixença era un nom molt llarg i els operaris el retiraven lletra a lletra, amb parsimònia, apilant-lo de qualsevol manera al peu de l’escala de ma.
Havia estat un rètol important, quasi un símbol. Van triar-lo com a nom de l’escola en homenatge a aquell moviment cultural català del segle XIX, un moviment que va sorgir amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles d’estar sotmès al castellà. Ells eren joves i apassionats, hi combregaven. Volien una escola catalana i laica, amb coeducació, amb noves metodologies per a formar persones actives i crítiques, combatives. I la República els havia regalat aquell edifici construït expressament per a aquest projecte: espais grans, aules assolellades i ben ventilades, mobiliari mòbil i a la mida dels nens, i una gran quantitat de serveis dedicats a l’educació integral de l’alumnat (gimnàs, sala de jocs, biblioteca, laboratori, …).
Aquell matí al pati, quatre anys i una guerra després d’haver-lo estrenat, les noves autoritats castrenses s’apoderaven del darrer vestigi d’aquella nova escola. Els mestres havien estat expedientats i depurats; les instal·lacions i els materials, confiscats.
La Tresa es mirava l’escena a una certa distància. A mida que els operaris avançaven en despenjar el rètol de la façana principal, el seu posat es va anar fent rígid. Hauria volgut cridar, hauria volgut aturar-los, però només podia restar allà, muda, el cos immòbil, moll.
Ella n’era la directora, d’aquella escola, i se’n sentia responsable. Els darrers mesos havia trucat a totes les portes, resseguit tots els despatxos, parlat amb tots els càrrecs; s’havia exposat fins i tot personalment per a defensar aquest projecte. Però no se n’havia sortit. No hi havia res més a fer, això s’acabava aquí.
Ara, mentre queia la cortina que mostrava la nova placa, mentre els assistents aplaudien tímidament, un tremolor li va resseguir la barbeta. Amb la mirada plana va llegir el nou nom de l’edifici que, arrapat a la paret, es mostrava impúdic com un tatuatge dolorós: Escuela Generalísimo Franco.
Fent que no amb el cap, la Tresa va girar cua i va sortir d’allà, corrents, directa cap a l’exili.
.
Aquest escrit té tints de realitat. No sé si va passar de debò, però segur que va passar moltes vegades de la manera que fos, però molt semblant. Ho expliques molt bé, el sentiment està més que mostrat. Però més valia no dir-lo…
Hi ha sentiments que si els dius t’hi va la vida… casumdena… quanta realitat hi ha en aquesta història!!!
Molt ben explicada, noieta…
no sé si va passar d’aquesta manera,
però sí que va passar moltes vegades, massa vegades….
si alguna cosa va fer a consciència el dictador va ser destruir l’educació, encara no l’hem recuperada….
en canvi treure els símbols franquistes va costar més, de fet algun encara aguanta…
Allò que ha costat un gran esforç a construir, pot ser destruit en un picar de mans.
Avui també passen coses semblants: per exemple, els drets laborals dels treballadors. A on ens haurem d’exiliar?