⎯ Com ha anat el viatge?
⎯ Duríssim
⎯ Ja, en aquesta època la muntanya està difícil. Us ha fet mal temps?
⎯ No, no, no ha estat tant el temps com la por, i el cansament, i l’haver d’estar alerta, pendent tothora de possibles patrulles frontereres
⎯ Què tal el passador que et vaig contactar?
⎯ Impecable. Es coneix ulls clucs cada pas d’aquestes muntanyes, preveu el perill abans ni que aquest es dibuixi, és prudent, mena amb fermesa
⎯ Bé, ara ja ets aquí. Deus estar esgotada, vine, menja alguna cosa i llavors ja m’ho acabaràs d’explicar.
Tanco els ulls un moment. Faig que sí amb el cap i la segueixo dòcilment. Camina davant meu amb decisió, saltant sobre les pedres d’aquests carrers mal empedrats com si els conegués de memòria. De fet, sí que els deu conèixer de memòria, dubto que aquests carrers hagin canviat gaire des que ella era petita i els trepitjava a diari.
Aquests eren els seu carrers, aquest era el seu poble, aquestes eren les seves muntanyes. Li agradava repetir-ho cada vegada que algú feia esment al seu accent una mica afrancesat del català. Els contava que ella havia començat baixant als estius al mercat setmanal de Vic amb la seva tante (tieta). Allà hi muntaven una parada d’herbes i flors oloroses i remeieres que recollien tot l’any en indrets precisos de les seves muntanyes i que preparaven llavors, en poms, rams i sabons, en una cuina de pedra d’aquell poble de carrers mal girbats. Al mercat s’havien fet un nom alleugerint mals i aromatitzant ambients, i la seva parada era un formigueig constant de gent de tota mena i condició. Fou allà que un estiu va conèixer alguns mestres joves en formació, com ella mateixa era en aquell moment, i es va entusiasmar amb el moviment pedagògic de l’escola nova. Dos anys després, quan el 15 de setembre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys va inaugurar l’escola del Grup Escolar Renaixença a Manresa, ella pertanyia ja al cos docent d’aquesta escola insígnia. Com jo mateixa.
De tot plegat només en fa cinc anys, cinc increïbles anys. I els qualificaria tots cinc d’increïbles; els quatre primers perquè l’obra pedagògica que vam bastir a l’escola en només quatre cursos va ser immensa; aquest cinquè perquè el canvi de titularitat de l’escola i tot el procés de depuració de l’equip de mestres ha estat desesperant i de pantomima: quaranta vuit per cent de mestres expedientats, alguns per foteses i d’altres, com jo mateixa, perquè acumulem quasi totes les causes sancionadores que s’hi preveuen: de política, d’ideologia i de religió; del partit, catalanista i atea.
⎯ Et trobes millor?
⎯ Em convenia menjar una mica, estava defallida!
⎯ Aquí estàs segura. Podràs descansar.
La miro. El front ample, els cabells recollits rere les orelles, el cos esvelt, el vestit de llana senzill i polit, la mirada franca, el posat seré, tot en ella captiva i imanta. No sé si el que vull es descansar. M’agradaria tocar-la, allargar el braç i posar-li un dit a la galta. M’agradaria que m’abracés. La miro i em manté la mirada. Els ulls se’m neguen de llàgrimes. Sé que, malgrat tot, sóc a casa.
Del partit, catalanista, atea i… de moral distreta, potser m’hi hauran d’afegir ara.
.
” moral distreta” Sempre m’ha fet molta gràcia aquest expressió xD
Caram, ho tenia tot per triomfar en aquella època. Però no et pensis, avui en dia potser no li aniria massa millor. Això sí, no se li pot negar que és molt valenta!