Prenc avui la ploma per a explicar-vos amb veu pròpia aquest punt de la història. El meu nom és Céline, i una vegada vaig estimar massa una dona.
Però poc que vull pas tornar-vos a explicar tota la història, sé que la Tresa ja us l’ha contat. M’he promès només que us relataria els fets d’aquella nit, que els escamparia sobre les estovalles talment les engrunes d’aquell sopar dolorós. I que ens els miraríem fit a fit, amb valentia ara que el temps ja ha fet el fet.
Estimava la Tresa, vagi això per davant. Crec que vaig estimar-la, ulls clucs, només de conèixer-la. L’estimava, i ho feia d’una forma total, inconscient, com estimen els nens, sense reserves i sense defenses. En aquell temps jo era molt jove i la vida m’havia sigut amable. Estimar no era quelcom que s’hagués d’analitzar, s’estimava i prou, i es feia amb tot el que tenies.
L’any trenta sis però, ho va canviar tot. I els anys que van seguir em van canviar a mi. L’hivern del trenta nou, quan la Tresa va arribar creuant les muntanyes, em va trobar atuïda per les responsabilitats: el projecte de l’École des Pyrennés em xuclava l’enteniment i els dies; la Greta, la nina afillada des del desert, m’engolia les nits i el cor. A la Tresa li havia regalat l’ànima, però no n’hi va haver prou.
Ho havia meditat molt. Ho duia preparat des de molts dies enrere, paraula per paraula, tots els gestos, totes les respostes. Aquella primera nit però, quan la Tresa em va posar el dit a la galta i em va dir, fluixet, abraça’m, aquella nit no vaig poder, i la vaig abraçar, i vaig tancar els ulls ben fort, només una vegada més, per endur-nos-ho com el record més bell.
Fou l’endemà, amb les engrunes del sopar sobre la taula, amb la Tresa radiant puntejant-me el clatell de petons petits cada vegada que es movia rera la meva cadira. Li vaig dir seu, que no és això el que vull, no el que he somniat, que si això es sabés jo em moriria, oh, Tresa, pas à cette façon, no d’aquesta manera, però podem continuar sent amigues. Tot això li vaig dir, o alguna cosa així que s’hi assembla. A raig, sense aturar-me, sense mirar-la. La posada en escena d’una obra mil cops assajada.
La densitat del silenci que es va fer en aquella cuina ningú no l’hauria previst. Ni que s’hi congelés l’aire, ni que s’hi aturés la vida. Quan vaig aixecar el cap, la Tresa era allà, molt quieta, la mirada fixa. Les pampallugues del foc a les ulleres li donaven un batec que no tenia. Quieta, gelada, morta. Lentament, els ulls van anar omplint-se-li d’aigua.
Si us plau, vaig fer, i em va mirar. I fou llavors que vaig sentir aquell soroll, un crac com de fusta que s’esqueixa, que s’estella i esgarrinxa la carn del voltant. I vaig saber, dolorosíssim, que li havia trencat el cor.
.
Segurament em repetiré, però si ja és difícil ser lesbiana a dia d’avui, que la gent encara no ho entén massa, imagina llavors…
Ser lesbiana no és fàcil ni difícil, com no ho és ser castanya,calçar un 40 o tenir els ulls verds. És una cosa que passa, un neix com neix. El que és difícil és viure entre gent intolerant que discrimina per fets irrefutables de la vida. Ara i llavors.
cert, viu,
com cert és que hi ha moments i moments en la historia; malauradament (o no), el context condiciona
he volgut imaginar, en aquesta historia, una Tresa republicana de socarrel que serà valenta per a descobrir-se i acceptar-se, també per a lluitar-hi; al costat, una Céline menys compromesa que es deixa condicionar potser pel context…
les relacions humanes, sempre complicades!!
Sempre complicats els sentiments… Però has explicat molt bé les raons de cadascuna, els processos diferents. Les expectatives. Les decidions i les conclusions. Molt ben expressat, tot plegat.
Saber sentir amb claredat quan se li trenca el cor a la persona que tens davant és un instant rarïssim i poc freqüent que dóna un plus agegit a aquest final d’història!