Desenganxar els ulls, obrir una escletxa de visió i enfocar a fora va ser un esforç tan dolorós que vaig trigar una eternitat en saber que havia de donar significat a aquelles formes allargassades i fosques que emergien entre les pestanyes. Amb la consciència embotida, la idea de formar part d’un quadre on s’hagués replicat per vuit el personatge de El crit* em va semblar d’una normalitat estranya però gens alarmant. La llum era escassa i donava contorns difosos al fons de l’escena. Em costava mantenir la consciència. I hi havia aquella punxada aguda a l’alçada de la clavícula que concentrava tot el dolor en un punt d’intensitat insuportable.
Belluga les parpelles, sembla que es desperta. Potser no serà tan greu doncs, tot i que quan he vist el llamp esquinçant la vall des de la seva espatlla m’ha semblat entreveure-hi la mort. El grup s’ha neguitejat quan l’hem recollida, inconscient, tan estranya ella que segur que ve de molt lluny. I malgrat el fred i la tensió, malgrat la por que els tenalla el gest, malgrat el cansament que els desploma, s’han obligat a ser generosos i hem transportat aquell cos erm fins aquesta cabana. Fan un bon contrast: d’una banda vuit figures famolenques, fosques, xuclades, silencioses; de l’altra, una dona sola, malferida, lluminosa. Li hem remenat el sac per trobar-li roba eixuta i ens hem repartit una part del seu menjar, el necessitàvem. Jo m’he guardat un parell de saquets de sucre refinat que compto que ens caldran abans de l’alba.
Em vaig tornar a despertar que algú em bellugava. El dolor era tan atroç que no hi havia res més, només sofriment cec. Però la consciència de solitud també s’imposava: estava sola, la meva era una travessa en solitari i m’havia d’espavilar. Aquelles ombres fosques que ara lliscaven davant meu potser eren un anunci d’entrada al purgatori, però l’espatlla em feia tan mal que segur que encara no era morta.
Agafa consciència a estones, el sofriment cisellat en l’expressió del seu rostre. I malgrat tot no gemega, només respira entretallat, contingut. Li descordo el jec de viscosa blanca i li arremango la brusa llima per abastar-li la ferida. És lletja, deu cremar de valent. L’oli d’hipèric que vaig macerar per Sant Joan li farà bé. En xopo el mocador i li aplico com a compresa. Es remou. Obre els ulls, lúcids un instant, i sento la seva mirada grisa entrant-me fins el moll de l’os.
Una dona, la mare, àvia, cuidadora. La vaig veure entre bromes, esguard verd maragda, abocada sobre mi. Els seus dits sobre l’espatlla irradiaven una escalfor guaridora que va afluixar-me el turment. Un miratge, vaig pensar mentre m’adormia, o potser, mentre dolçament em moria.
Quatre homes, dues dones, un avi i un nadó, tots jueus, tots fugitius, tots magres, tots en perill. Malgrat els signes de defalliment, hem de reprendre la marxa abans el temps o qualque patrulla no ens encalci. Ella ara dorm plàcidament, estarà bé aquí fins que jo torni, un cop hagi deixat el grup fora de perill a Tavascan. Em carrego el nadó i sortim a la tarda freda.
(*) El crit (Skrik en noruec) és l’obra més coneguda d’Edvard Munch (1863-1944) – https://ca.wikipedia.org/wiki/El_crit
Podria ser un bon inici.
Sí. És un molt bon inici! Crea expectatives i obre la porta a vàries històries que encurioseix a qui ho llegeix.
M’agrada molt com descrius el dolor i la sensació de defalliment que sent la persona ferida.
Avanti, avanti!
great!!