L’àvia s’aixeca de taula, va, que us llegiré una cosa, diu, i agafa una llibreta vella, l’espiral nuat com les seves mans, i s’asseu al costat de la filla. 

Avui és el seu sant i, com cada any, els ha reunit a tots per dinar. És un dia important, un d’aquells dies amb prou entitat com per aplegar la família al voltant de la taula. Ho farà també per la Festa Major i per Nadal, però aquestes dates ja no són tan seves. I malgrat el que digui el jovent, un sant té molta més prestància que no un aniversari.

Com sempre, els ha fet un bon dinar. Aquesta vegada s’ha esmerçat especialment en l’elaboració de les postres, sabedora que aquella noia que li ha convidat el seu nét gran s’està formant com a professional de la rebosteria. Colombiana, li ha dit que era, i l’àvia no entén que s’hagi d’anar tant lluny a buscar una noia. Amb tot, volia tenir tema de conversa amb ella per acollir-la bé, que prou li ha costat al noi trobar algú a qui anomenar parella.

L’avi seu a cap de taula, fill i filla flanquejant-li les bandes. L’àvia dina a l’altre extrem, ben a prop de la cuina. Avui s’ha rodejat dels nouvinguts: a la dreta, la noia colombiana que encara no parla català; a l’esquerra, aquell noi de l’Empordà que es veu que és el xicot del seu segon nét. Això també li ha costat, a l’àvia, hi va plorar una setmana seguida. Però malgrat que no ho entén, ho vol acceptar, i dissimula la nosa per no perdre el seu nét preferit, el que ja té carrera.

Asseguda ara a una filla de distància del marit, obre la llibreta i gira alguns fulls amb decisió. En aquest moment té tota l’atenció de tothom. No s’hi entretindrà. Comença sense preàmbuls, una veu rovellada resseguint el text cal·ligrafiat a la llibreta.

—Si hay un descanso en la pelea… —canta l’àvia en un to molt desafinat.

Els convidats es miren perplexos mentre la incomoditat d’allò que no és habitual s’escampa per la sobretaula del cafè. No acaben de saber ben bé si riure-ho com a broma o reconèixer-ho com a ridícul i avergonyir-se’n.

—Això normalment no passa —xiuxiueja el graduat al seu xicot amb un punt d’angúnia.

Ningú no desviarà l’atenció. Ningú no trencarà el moment. Estupefactes, incòmodes. Atents.

Només la filla somriu, ha reconegut a l’acte el text i el gest. Ella ja cantava aquelles cançons als quatre anys, quina gràcia la nena, i fins i tot les monges les hi van fer exhibir en el festival de l’escola com a mostra de qui sap què. Ara, mentre l’àvia segueix desafinant-les tossudament, faria petites correccions a la lletra que hi canta. Però no val la pena.

—Són les cançons de la mili de l’avi! —desvetlla de sobte el gendre que les va sentir un dia al cotxe baixant de Girona.

L’àvia ha girat pàgina. Concentrada, encara amb força un nou text:

—Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontana… —desafina ara.

—Com que ella no sap de música —s’enfada finalment l’avi—, ho canta tot igual. Adiós Figueras, cuatro caminos, la tramontaaaana… —entona ell corregint la melodia.

—És que la iaia fa rap! —celebra el nét més jove amb un punt d’ironia.

El jovent riu amb complicitat. El fill i la jove es mantenen distants, seriosos. Els avis canten encara una estona més barrejant les veus.

—Heu apuntat la lletra de totes les cançons en aquesta llibreta? —pregunta el darrer nét més per donar rellevància als avis que no per interès.

—Sí –orgullosa l’àvia–, les hem anat escrivint amb l’avi aquests dies mentre ens arreglaven la tele, forçant la memòria entre anècdotes d’aquells temps. Quins temps!

—I quin cap té l’avi que recorda tot això —murmura fluixet el nét.

L’àvia somriu, feliç que els néts puguin admirar encara l’avi, el seu home de sempre que, ara que ja no es tenyeix el bigoti, sembla que hagi perdut la seva autoritat de patriarca.

—Quan em mori, si trobeu aquesta llibreta us la podeu quedar… la voldrà algú? Si la vol algú… si la trobeu…

Les converses s’han reprès ja lluny d’aquella llibreta. Sembla que a ningú no li interessarà aquest seu llegat més íntim, pensa l’àvia. Tant se val.  Avui però, els té tots a la mateixa taula.
.

Prenc avui la ploma per a explicar-vos amb veu pròpia aquest punt de la història. El meu nom és Céline, i una vegada vaig estimar massa una dona.

Però poc que vull pas tornar-vos a explicar tota la història, sé que la Tresa ja us l’ha contat. M’he promès només que us relataria els fets d’aquella nit, que els escamparia sobre les estovalles talment les engrunes d’aquell sopar dolorós. I que ens els miraríem fit a fit, amb valentia ara que el temps ja ha fet el fet.

Estimava la Tresa, vagi això per davant. Crec que vaig estimar-la, ulls clucs, només de conèixer-la. L’estimava, i ho feia d’una forma total, inconscient, com estimen els nens, sense reserves i sense defenses.  En aquell temps jo era molt jove i la vida m’havia sigut amable. Estimar no era quelcom que s’hagués d’analitzar, s’estimava i prou, i es feia amb tot el que tenies.

L’any trenta sis però, ho va canviar tot. I els anys que van seguir em van canviar a mi. L’hivern del trenta nou, quan la Tresa va arribar creuant les muntanyes, em va trobar atuïda per les responsabilitats: el projecte de l’École des Pyrennés em xuclava l’enteniment i els dies; la Greta, la nina afillada des del desert, m’engolia les nits i el cor. A la Tresa li havia regalat l’ànima, però no n’hi va haver prou.

Ho havia meditat molt. Ho duia preparat des de molts dies enrere, paraula per paraula, tots els gestos, totes les respostes. Aquella primera nit però, quan la Tresa em va posar el dit a la galta i em va dir, fluixet, abraça’m, aquella nit no vaig poder, i la vaig abraçar, i vaig tancar els ulls ben fort, només una vegada més, per endur-nos-ho com el record més bell.

Fou l’endemà, amb les engrunes del sopar sobre la taula, amb la Tresa radiant puntejant-me el clatell de petons petits cada vegada que es movia rera la meva cadira. Li vaig dir seu, que no és això el que vull, no el que he somniat, que si això es sabés jo em moriria, oh, Tresa, pas à cette façon, no d’aquesta manera, però podem continuar sent amigues. Tot això li vaig dir, o alguna cosa així que s’hi assembla. A raig, sense aturar-me, sense mirar-la. La posada en escena d’una obra mil cops assajada.

La densitat del silenci que es va fer en aquella cuina ningú no l’hauria previst. Ni que s’hi congelés l’aire, ni que s’hi aturés la vida. Quan vaig aixecar el cap, la Tresa era allà, molt quieta, la mirada fixa. Les pampallugues del foc a les ulleres li donaven un batec que no tenia. Quieta, gelada, morta. Lentament, els ulls van anar omplint-se-li d’aigua.

Si us plau, vaig fer, i em va mirar. I fou llavors que vaig sentir aquell soroll, un crac com de fusta que s’esqueixa, que s’estella i esgarrinxa la carn del voltant. I vaig saber, dolorosíssim, que li havia trencat el cor.
.

Tot va començar allà. O potser no. Potser és només que allà va surar cap a la superfície. O senzillament, que fou allà que vaig posar-hi paraules. Fins llavors, sense nom, sense manera de dir-ho, no existia, n’estic segura. O potser sí…

El xiulet llarg i penetrant del cremallera en sortir del túnel ens va abocar com nens a les finestres del tren. Érem nou joves professors de la mateixa escola que volíem celebrar l’èxit d’un primer any acadèmic rodó coronant l’emblemàtic cim del Puigmal. Aquell quatre d’agost del trenta-cinc, Vall de Núria ens va rebre verda i fresca sota les darreres llums del capvespre.

En aquella hora ja, el silenci i la calma ho envaïen tot. I en molt poca estona, l’ombra va anar devorant la vall fins a fer-se fosc. Vam fer un sopar frugal i, amb perspectiva de matines, tothom es va anar retirant a les cel·les que havíem reservat. Menys jo.

Era la primera nit en molt de temps que em separava dels bessons. No patia, sabia que amb el seu pare estaven bé, però se’m feia estrany. Vaig sortir a la prada. La nit havia caigut infinita i només un tall primíssim de lluna deixava endevinar els contorns. El fred acostava els estels nítids a l’abast de la ma i trenava la respiració entre bafarades de cotó volàtil. Vaig encongir-me dins la meva jaqueta prima.

Has vist quina via làctia més espaterrant? Va sorgir de la foscor i li vaig reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. La Céline. Dúiem moltes tardes treballant colze amb colze en el nou calendari escolar, els caps junts sobre els papers, la mateixa il·lusió per bastir un programa pedagògicament innovador i creatiu.

He vist, vaig fer amb un mig somriure. A les palpentes vam començar a caminar. Passejàvem en silenci, aturant-nos ara i adés només per intentar l’imaginari d’una constel·lació.

No vaig notar que s’acostava, només el frec dels seus llavis al coll, la seva barbeta sobre l’espatlla: Dibuixa’m les constel·lacions! Aquella…?, el seu alè ran de pell, el braç apuntant en vertical Lira, la meva.

L’immens, cims, nit i cel, ens empetitia. Una esgarrifança em va fer tremolar. Retiro ja, intueixo que aquí clareja molt aviat! I sense esperar resposta em vaig apressar cap a les llums dels edificis.

Aquella nit, desperta en la meva cel·la, hi vaig esbossar les primeres paraules. I amb elles, el primer abisme.

M’agradava mirar la Céline. M’encantava com eixamplava el front en somriure, el rostre net i lluminós. I l’espurna malèvola dels seus ulls en la complicitat. La contemplava quan amonestava nens, tots els nens, quan s’amoïnava per una rascadeta imaginària en qualque genoll petit, quan s’abstreia en les posades en escena de tots els contes imaginats. Potser sí que la mirava massa.

A força de donar-hi voltes però, vaig acabar la nit convençuda que només m’hi feia cabòries. Perquè allò, si hagués estat cert, hauria transgredit tot el que era el meu món.

No, decididament aquell no era el meu, de miratge. I d’un moviment ràpid, l’enteniment precís, el vaig esborrar. Igualment, vaig creure que es perdria en la memòria.

.

Han sortit a les tres de la matinada direcció al Port de Salau. Son un grup reduït, cinc homes, tres dones i un nen de dotze anys per a un sol passador, en Joan, que camina al davant de tot. Es fosc i no es veuen les pedres del camí però no encenen cap llum. Cada un posa el peu on l’ha posat el del davant. Caminen en silenci, quasi de puntetes. Fa fred, un fred de desembre que congela els bassals i emblanquina les muntanyes que tenen al davant.
Un gos borda al seu pas a la sortida del poble i la Tresa s’encongeix dins l’abric tement que el lladruc no delati la seva fugida. Si fos religiosa ara seria el moment de fer una pregària per aquest dia que comença. Se sent forta però, sap que el seu cos li respondrà. Conscientment, es situa la darrera de la fila per cobrir la rereguarda del grup.

Mica en mica, el camí es va fent costerut. A mida que guanyen alçada, els passos sobre la llera del Noguera Pallaresa també es van complicant. Aquí i allà hi ha pans de neu flonja que atrapen la passa enfonsant-la fins el cul. En algun revolt, l’aigua gelada d’una cascada els obliga a passar d’un en un. La marxa s’alenteix. La gana, el fred i la tensió encallen la musculatura. Els més febles comencen a mostrar signes de defalliment.

A l’entrada del Barranc del Port de Salau fan una petita parada per fer un mos: una mica de pa amb formatge i un petit grapat de sucre, és tot el que tenen. Tothom està cansat. La Colette demana si us plau un minut més quan en Joan, pendent del temps i les patrulles, els insta a reprendre la marxa. La Tresa fa estona que se la mira. Com aquell qui res li ha compartit el seu pa i les quatre nous que guardava per si un cas.

- De quan estàs?
– Què vols dir?
– Bé, la roba d’hivern ho dissimula, però a l’escola he vist moltes mares que es balancegen com tu al caminar….
– Set mesos…. i mig. Si us plau, no li diguis al passador
La Tresa sap que s’ha d’estar molt desesperat per arriscar-se així, posar en joc la pròpia vida i la de l’infant, potser també la del grup si van mal dades…
– Dóna’m, et portaré el farcell, anem allà mateix

Amb un somriure es carrega aquell embalum a l’esquena, el seu propi farcell a l’altre cantó. L’ajuda a aixecar-se amb suavitat i la fa caminar davant seu. Sap que encara queda molta muntanya i vol tenir-la a prop per quan calgui donar-li la ma.

________________________________

Teresa Sansa i Rovira, la Tresa
(personatge fictici)