Archives for posts with tag: escoladescriptura

Tot va començar allà. O potser no. Potser és només que allà va surar cap a la superfície. O senzillament, que fou allà que vaig posar-hi paraules. Fins llavors, sense nom, sense manera de dir-ho, no existia, n’estic segura. O potser sí…

cremallera-vall-Nuria-inaugurat-marc_ARAIMA20110413_0080_20El xiulet llarg i penetrant del cremallera en sortir del túnel ens va abocar com nens a les finestres del tren. Érem nou joves professors de la mateixa escola que volíem celebrar l’èxit d’un primer any acadèmic rodó coronant l’emblemàtic cim del Puigmal. Aquell quatre d’agost del trenta-cinc, Vall de Núria ens va rebre verda i fresca sota les darreres llums del capvespre.

En aquella hora ja, el silenci i la calma ho envaïen tot. I en molt poca estona, l’ombra va anar devorant la vall fins a fer-se fosc. Vam fer un sopar frugal i, amb perspectiva de matines, tothom es va anar retirant a les cel·les que havíem reservat. Menys jo.

Era la primera nit en molt de temps que em separava dels bessons. No patia, sabia que amb el seu pare estaven bé, però se’m feia estrany. Vaig sortir a la prada. La nit havia caigut infinita i només un tall primíssim de lluna deixava endevinar els contorns. El fred acostava els estels nítids a l’abast de la ma i trenava la respiració entre bafarades de cotó volàtil. Vaig encongir-me dins la meva jaqueta prima.

Has vist quina via làctia més espaterrant? Va sorgir de la foscor i li vaig reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. La Céline. Dúiem moltes tardes treballant colze amb colze en el nou calendari escolar, els caps junts sobre els papers, la mateixa il·lusió per bastir un programa pedagògicament innovador i creatiu.

He vist, vaig fer amb un mig somriure. A les palpentes vam començar a caminar. Passejàvem en silenci, aturant-nos ara i adés només per intentar l’imaginari d’una constel·lació.

No vaig notar que s’acostava, només el frec dels seus llavis al coll, la seva barbeta sobre l’espatlla: Dibuixa’m les constel·lacions! Aquella…?, el seu alè ran de pell, el braç apuntant en vertical Lira, la meva.

L’immens, cims, nit i cel, ens empetitia. Una esgarrifança em va fer tremolar. Retiro ja, intueixo que aquí clareja molt aviat! I sense esperar resposta em vaig apressar cap a les llums dels edificis.

Aquella nit, desperta en la meva cel·la, hi vaig esbossar les primeres paraules. I amb elles, el primer abisme.

M’agradava mirar la Céline. M’encantava com eixamplava el front en somriure, el rostre net i lluminós. I l’espurna malèvola dels seus ulls en la complicitat. La contemplava quan amonestava nens, tots els nens, quan s’amoïnava per una rascadeta imaginària en qualque genoll petit, quan s’abstreia en les posades en escena de tots els contes imaginats. Potser sí que la mirava massa.

A força de donar-hi voltes però, vaig acabar la nit convençuda que només m’hi feia cabòries. Perquè allò, si hagués estat cert, hauria transgredit tot el que era el meu món.

No, decididament aquell no era el meu, de miratge. I d’un moviment ràpid, l’enteniment precís, el vaig esborrar. Igualment, vaig creure que es perdria en la memòria.

llunadepapr.

Han sortit a les tres de la matinada direcció al Port de Salau. Son un grup reduït, cinc homes, tres dones i un nen de dotze anys per a un sol passador, en Joan, que camina al davant de tot. Es fosc i no es veuen les pedres del camí però no encenen cap llum. Cada un posa el peu on l’ha posat el del davant. Caminen en silenci, quasi de puntetes. Fa fred, un fred de desembre que congela els bassals i emblanquina les muntanyes que tenen al davant.
Port de SallauUn gos borda al seu pas a la sortida del poble i la Tresa s’encongeix dins l’abric tement que el lladruc no delati la seva fugida. Si fos religiosa ara seria el moment de fer una pregària per aquest dia que comença. Se sent forta però, sap que el seu cos li respondrà. Conscientment, es situa la darrera de la fila per cobrir la rereguarda del grup.

Mica en mica, el camí es va fent costerut. A mida que guanyen alçada, els passos sobre la llera del Noguera Pallaresa també es van complicant. Aquí i allà hi ha pans de neu flonja que atrapen la passa enfonsant-la fins el cul. En algun revolt, l’aigua gelada d’una cascada els obliga a passar d’un en un. La marxa s’alenteix. La gana, el fred i la tensió encallen la musculatura. Els més febles comencen a mostrar signes de defalliment.

A l’entrada del Barranc del Port de Salau fan una petita parada per fer un mos: una mica de pa amb formatge i un petit grapat de sucre, és tot el que tenen. Tothom està cansat. La Colette demana si us plau un minut més quan en Joan, pendent del temps i les patrulles, els insta a reprendre la marxa. La Tresa fa estona que se la mira. Com aquell qui res li ha compartit el seu pa i les quatre nous que guardava per si un cas.

- De quan estàs?
– Què vols dir?
– Bé, la roba d’hivern ho dissimula, però a l’escola he vist moltes mares que es balancegen com tu al caminar….
– Set mesos…. i mig. Si us plau, no li diguis al passador
La Tresa sap que s’ha d’estar molt desesperat per arriscar-se així, posar en joc la pròpia vida i la de l’infant, potser també la del grup si van mal dades…
– Dóna’m, et portaré el farcell, anem allà mateix

Amb un somriure es carrega aquell embalum a l’esquena, el seu propi farcell a l’altre cantó. L’ajuda a aixecar-se amb suavitat i la fa caminar davant seu. Sap que encara queda molta muntanya i vol tenir-la a prop per quan calgui donar-li la ma.

________________________________
iaia_Quima
Teresa Sansa i Rovira, la Tresa
(personatge fictici)

llunadepapr

Amb la vista perduda en la llunyania, la Gina mastega distretament un grapat de dàtils mentre va fent petits glops d’aquell te bullent que li ha portat en Khamal. Només es veuen dunes i més dunes fins als límits de l’horitzó, monòtones, infinites. El sol va fregant l’ocàs i la seva llum obliqua allarga les ombres i contrasta el paisatge ondulat. Tot és silenci. La temperatura comença a ser suportable.

oasis-in-the-libyan-desert

Tanca els ulls. Meticulosament concentrada en l’ambient, intenta distingir el so del desert, aquell frec que diu que fa la sorra quan les dunes es belluguen, una remor diferent i particular per a cada arena, per a cada desert. Li ho deia sempre l’Anne Marie*, que havia travessat tot l’Orient amb el seu Ford i n’havia descrit fins al mínim detall. L’Anne Marie. Si no fos per ella, la Gina no s’hauria embarcat a travessar aquest desert ni seria ara en aquest oasis. Mai no hauria pensat que fos prou aventurera com per seguir-li l’estela a aquella dona fascinant.

Un gemec llarg i gutural d’algun dels camells que reposen enllà s’entrellaça amb la quietud del capvespre i la distreu de les seves cabòries. Tomba el cap i els contempla sense interès. Sis camells jeuen en cercle amb les potes de davant lligades. La seva càrrega s’escampa al voltant, sobre la sorra finíssima al peu d’un tamariu solitari quasi desfullat. Cap núvol decora el blau del cel que s’enfosqueix.

Ella es sent infinitament cansada. Ja fa més d’una setmana que viatgen en aquestes condicions. Sorra, sol i calor son esgotadors, i llavors hi ha aquella llum esfereïdora que ho crema tot, fins i tot el pensament. I malgrat que en Khamal l’insta cada dia a menjar una mica, a ella no li passen més que quatre dàtils dolços i un got d’aquell líquid bullent. A estones li roda el cap. Com ara mateix, que sent aquell brunzit insistent a les orelles. Lentament, s’abandona.

I de cop, un crit. Sec. En Khamal ha xisclat esquinçant el capvespre. Més crits. Ordres en un àrab ara contundent. Corredisses entre les tendes. Alguns d’aquells nòmades desmunten les haimes que fa no res encara alçaven.

La Gina es redreça. Càmera en ma, rastreja amb mirada professional el neguit creixent que s’escampa. Els camells es remouen. Bramen. El brunzit que fa un moment l’ha endormiscada es sent ara més fort, més nítid, més amenaçador. Davant del sol que s’enfonsava en la llunyania, s’ha elevat un núvol torrat que fimbreja. Triga encara uns quants segons a entendre-ho. No, mussita. Instintivament estira l’extrem del mocador tuareg que li envolta el cap i es fa una llaçada baixa per a protegir-se el nas i la boca. I en un gest quasi automàtic, enfoca la càmera i dispara frenètica.
Desertification, Inner Mongolia
Els homes de la caravana deslliguen els camells i, amb crits i presses, els manen amunt cap al cim de la duna més alta. En Khamal ha vingut a buscar-la. Tempesta de sorra, li diu, i sense més explicacions l’arrossega amb els altres sense miraments.

El brogit de la tempesta s’ha anat intensificant i el núvol sorrenc avança molt ràpid cap a l’oasi. El cel s’enfosqueix per moments. Aviat tot serà opac, sòlid, sense llum, sense més so que el del vent enfurismat.

Dalt de la duna, els humans s’han situat a l’altra banda dels camells ajupits embolicant el conjunt amb les lones de les haimes. Tensos, esperen. La Gina pensa que, a diferència d’ella, aquells nòmades saben què esperen, què poden esperar.

Les lones tremolen un instant quan els primers grans de sorra les esgarrapen ferotges. Llavors, fúria. Sordament, la gent del desert comença a cantar.

__________________
(*) L’Anne Marie se m’inspira en l’Annemarie Schwarzenbach, escriptora suïssa que, el juny de 1939 i juntament amb la seva amiga Ella Maillart, van travessar els Balcans, Turquia, Irán i Afganistant en un Ford. La mateixa Annemarie ho explica deliciosament en el seu text “Todos los caminos estan abiertos” (Ed. Minúscula ho publica aquí)
llunadepapr
.

⎯ Com ha anat el viatge?
⎯ Duríssim
⎯ Ja, en aquesta època la muntanya està difícil. Us ha fet mal temps?
⎯ No, no, no ha estat tant el temps com la por, i el cansament, i l’haver d’estar alerta, pendent tothora de possibles patrulles frontereres
⎯ Què tal el passador que et vaig contactar?
⎯ Impecable. Es coneix ulls clucs cada pas d’aquestes muntanyes, preveu el perill abans ni que aquest es dibuixi, és prudent, mena amb fermesa
⎯ Bé, ara ja ets aquí. Deus estar esgotada, vine, menja alguna cosa i llavors ja m’ho acabaràs d’explicar.

Tanco els ulls un moment. Faig que sí amb el cap i la segueixo dòcilment. Camina davant meu amb decisió, saltant sobre les pedres d’aquests carrers mal empedrats com si els conegués de memòria. De fet, sí que els deu conèixer de memòria, dubto que aquests carrers hagin canviat gaire des que ella era petita i els trepitjava a diari.

Canigó_setembre_2013Aquests eren els seu carrers, aquest era el seu poble, aquestes eren les seves muntanyes. Li agradava repetir-ho cada vegada que algú feia esment al seu accent una mica afrancesat del català. Els contava que ella havia començat baixant als estius al mercat setmanal de Vic amb la seva tante (tieta). Allà hi muntaven una parada d’herbes i flors oloroses i remeieres que recollien tot l’any en indrets precisos de les seves muntanyes i que preparaven llavors, en poms, rams i sabons, en una cuina de pedra d’aquell poble de carrers mal girbats. Al mercat s’havien fet un nom alleugerint mals i aromatitzant ambients, i la seva parada era un formigueig constant de gent de tota mena i condició. Fou allà que un estiu va conèixer alguns mestres joves en formació, com ella mateixa era en aquell moment, i es va entusiasmar amb el moviment pedagògic de l’escola nova. Dos anys després, quan el 15 de setembre de 1934 el president de la Generalitat Lluís Companys va inaugurar l’escola del Grup Escolar Renaixença a Manresa, ella pertanyia ja al cos docent d’aquesta escola insígnia. Com jo mateixa.

De tot plegat només en fa cinc anys, cinc increïbles anys. I els qualificaria tots cinc d’increïbles; els quatre primers perquè l’obra pedagògica que vam bastir a l’escola en només quatre cursos va ser immensa; aquest cinquè perquè el canvi de titularitat de l’escola i tot el procés de depuració de l’equip de mestres ha estat desesperant i de pantomima: quaranta vuit per cent de mestres expedientats, alguns per foteses i d’altres, com jo mateixa, perquè acumulem quasi totes les causes sancionadores que s’hi preveuen: de política, d’ideologia i de religió; del partit, catalanista i atea.

⎯ Et trobes millor?
⎯ Em convenia menjar una mica, estava defallida!
⎯ Aquí estàs segura. Podràs descansar.

La miro. El front ample, els cabells recollits rere les orelles, el cos esvelt, el vestit de llana senzill i polit, la mirada franca, el posat seré, tot en ella captiva i imanta. No sé si el que vull es descansar. M’agradaria tocar-la, allargar el braç i posar-li un dit a la galta. M’agradaria que m’abracés. La miro i em manté la mirada. Els ulls se’m neguen de llàgrimes. Sé que, malgrat tot, sóc a casa.

Del partit, catalanista, atea i… de moral distreta, potser m’hi hauran d’afegir ara.
llunadepapr.

 Pfffs, quin avorriment de pel·lícula, més de mitja hora de batalla èpica que no avança, mines, orcs, nans, coves, roca, dracs, ordes de criatures lletges esgargamellant-se, crits, i tot tant fosc i aquestes butaques tan incòmodes i tan petit l’espai, un fotimer de gent, si és que no es pot venir d’estrena, tothom respirant aquí dins, i la calor, i…. respira, inspira, expira, el cor a la gola, falta aire, pensa en un altre espai, la muntanya, el Montblanc, allò sí que havia de ser èpic, fer el cim, conquerir la muntanya, el somni blanc, llàstima que tot va anar en contra, perdre el primer cremallera, el grup massa desigual, la duresa de l’ascensió, la por a la bolera, el fred tallant, com aquests, que ja han sortit de les mines i ara s’enfilen cap a un pas nevat, aquell mateix vent de cristalls de gel, i on van amb aquestes túniques, ni equip, d’aquest sí que en duiem, nosaltres, i tot i així el fred ens va tombar, les extremitats entumides, el cansament, el no poder més, que quan vam entrar en aquell refugi metal·lic a 4500 metres ja podiem pensar que era una ratonera, i l’alçada, que ens faltava l’aire, com aquest cinema, petit, fosc, ple, sense aire, sense aire, el Montblanc, tornar-hi, i tant, demà miro de reservar al Gouter per finals de maig, i ja veurem quin equip, tres, de confiança, no podem fallar, aquesta vegada no, preparat al mil·límetre, com aquesta companyia d’homes, nans i elfs, forts, complementaris, assolint el pas, aire, conquerir la muntanya, massa gent, espai, més batalla, efectes especials, una cordada de tres, cinema, cim, conquerir-nos a nosaltres mateixos 

llunadepaper
.