Tot va començar allà. O potser no. Potser és només que allà va surar cap a la superfície. O senzillament, que fou allà que vaig posar-hi paraules. Fins llavors, sense nom, sense manera de dir-ho, no existia, n’estic segura. O potser sí…
El xiulet llarg i penetrant del cremallera en sortir del túnel ens va abocar com nens a les finestres del tren. Érem nou joves professors de la mateixa escola que volíem celebrar l’èxit d’un primer any acadèmic rodó coronant l’emblemàtic cim del Puigmal. Aquell quatre d’agost del trenta-cinc, Vall de Núria ens va rebre verda i fresca sota les darreres llums del capvespre.
En aquella hora ja, el silenci i la calma ho envaïen tot. I en molt poca estona, l’ombra va anar devorant la vall fins a fer-se fosc. Vam fer un sopar frugal i, amb perspectiva de matines, tothom es va anar retirant a les cel·les que havíem reservat. Menys jo.
Era la primera nit en molt de temps que em separava dels bessons. No patia, sabia que amb el seu pare estaven bé, però se’m feia estrany. Vaig sortir a la prada. La nit havia caigut infinita i només un tall primíssim de lluna deixava endevinar els contorns. El fred acostava els estels nítids a l’abast de la ma i trenava la respiració entre bafarades de cotó volàtil. Vaig encongir-me dins la meva jaqueta prima.
Has vist quina via làctia més espaterrant? Va sorgir de la foscor i li vaig reconèixer a l’acte la parla, aquell accent afrancesat, aquella desimboltura riallera. La Céline. Dúiem moltes tardes treballant colze amb colze en el nou calendari escolar, els caps junts sobre els papers, la mateixa il·lusió per bastir un programa pedagògicament innovador i creatiu.
He vist, vaig fer amb un mig somriure. A les palpentes vam començar a caminar. Passejàvem en silenci, aturant-nos ara i adés només per intentar l’imaginari d’una constel·lació.
No vaig notar que s’acostava, només el frec dels seus llavis al coll, la seva barbeta sobre l’espatlla: Dibuixa’m les constel·lacions! Aquella…?, el seu alè ran de pell, el braç apuntant en vertical Lira, la meva.
L’immens, cims, nit i cel, ens empetitia. Una esgarrifança em va fer tremolar. Retiro ja, intueixo que aquí clareja molt aviat! I sense esperar resposta em vaig apressar cap a les llums dels edificis.
Aquella nit, desperta en la meva cel·la, hi vaig esbossar les primeres paraules. I amb elles, el primer abisme.
M’agradava mirar la Céline. M’encantava com eixamplava el front en somriure, el rostre net i lluminós. I l’espurna malèvola dels seus ulls en la complicitat. La contemplava quan amonestava nens, tots els nens, quan s’amoïnava per una rascadeta imaginària en qualque genoll petit, quan s’abstreia en les posades en escena de tots els contes imaginats. Potser sí que la mirava massa.
A força de donar-hi voltes però, vaig acabar la nit convençuda que només m’hi feia cabòries. Perquè allò, si hagués estat cert, hauria transgredit tot el que era el meu món.
No, decididament aquell no era el meu, de miratge. I d’un moviment ràpid, l’enteniment precís, el vaig esborrar. Igualment, vaig creure que es perdria en la memòria.
.
Pfffs, quin avorriment de pel·lícula, més de mitja hora de batalla èpica que no avança, mines, orcs, nans, coves, roca, dracs, ordes de criatures lletges esgargamellant-se, crits, i tot tant fosc i aquestes butaques tan incòmodes i tan petit l’espai, un fotimer de gent, si és que no es pot venir d’estrena, tothom respirant aquí dins, i la calor, i…. respira, inspira, expira, el cor a la gola, falta aire, pensa en un altre espai, la muntanya, el Montblanc, allò sí que havia de ser èpic, fer el cim, conquerir la muntanya, el somni blanc, llàstima que tot va anar en contra, perdre el primer cremallera, el grup massa desigual, la duresa de l’ascensió, la por a la bolera, el fred tallant, com aquests, que ja han sortit de les mines i ara s’enfilen cap a un pas nevat, aquell mateix vent de cristalls de gel, i on van amb aquestes túniques, ni equip, d’aquest sí que en duiem, nosaltres, i tot i així el fred ens va tombar, les extremitats entumides, el cansament, el no poder més, que quan vam entrar en aquell refugi metal·lic a 4500 metres ja podiem pensar que era una ratonera, i l’alçada, que ens faltava l’aire, com aquest cinema, petit, fosc, ple, sense aire, sense aire, el Montblanc, tornar-hi, i tant, demà miro de reservar al Gouter per finals de maig, i ja veurem quin equip, tres, de confiança, no podem fallar, aquesta vegada no, preparat al mil·límetre, com aquesta companyia d’homes, nans i elfs, forts, complementaris, assolint el pas, aire, conquerir la muntanya, massa gent, espai, més batalla, efectes especials, una cordada de tres, cinema, cim, conquerir-nos a nosaltres mateixos 