Amb la vista perduda en la llunyania, la Gina mastega distretament un grapat de dàtils mentre va fent petits glops d’aquell te bullent que li ha portat en Khamal. Només es veuen dunes i més dunes fins als límits de l’horitzó, monòtones, infinites. El sol va fregant l’ocàs i la seva llum obliqua allarga les ombres i contrasta el paisatge ondulat. Tot és silenci. La temperatura comença a ser suportable.
Tanca els ulls. Meticulosament concentrada en l’ambient, intenta distingir el so del desert, aquell frec que diu que fa la sorra quan les dunes es belluguen, una remor diferent i particular per a cada arena, per a cada desert. Li ho deia sempre l’Anne Marie*, que havia travessat tot l’Orient amb el seu Ford i n’havia descrit fins al mínim detall. L’Anne Marie. Si no fos per ella, la Gina no s’hauria embarcat a travessar aquest desert ni seria ara en aquest oasis. Mai no hauria pensat que fos prou aventurera com per seguir-li l’estela a aquella dona fascinant.
Un gemec llarg i gutural d’algun dels camells que reposen enllà s’entrellaça amb la quietud del capvespre i la distreu de les seves cabòries. Tomba el cap i els contempla sense interès. Sis camells jeuen en cercle amb les potes de davant lligades. La seva càrrega s’escampa al voltant, sobre la sorra finíssima al peu d’un tamariu solitari quasi desfullat. Cap núvol decora el blau del cel que s’enfosqueix.
Ella es sent infinitament cansada. Ja fa més d’una setmana que viatgen en aquestes condicions. Sorra, sol i calor son esgotadors, i llavors hi ha aquella llum esfereïdora que ho crema tot, fins i tot el pensament. I malgrat que en Khamal l’insta cada dia a menjar una mica, a ella no li passen més que quatre dàtils dolços i un got d’aquell líquid bullent. A estones li roda el cap. Com ara mateix, que sent aquell brunzit insistent a les orelles. Lentament, s’abandona.
I de cop, un crit. Sec. En Khamal ha xisclat esquinçant el capvespre. Més crits. Ordres en un àrab ara contundent. Corredisses entre les tendes. Alguns d’aquells nòmades desmunten les haimes que fa no res encara alçaven.
La Gina es redreça. Càmera en ma, rastreja amb mirada professional el neguit creixent que s’escampa. Els camells es remouen. Bramen. El brunzit que fa un moment l’ha endormiscada es sent ara més fort, més nítid, més amenaçador. Davant del sol que s’enfonsava en la llunyania, s’ha elevat un núvol torrat que fimbreja. Triga encara uns quants segons a entendre-ho. No, mussita. Instintivament estira l’extrem del mocador tuareg que li envolta el cap i es fa una llaçada baixa per a protegir-se el nas i la boca. I en un gest quasi automàtic, enfoca la càmera i dispara frenètica.
Els homes de la caravana deslliguen els camells i, amb crits i presses, els manen amunt cap al cim de la duna més alta. En Khamal ha vingut a buscar-la. Tempesta de sorra, li diu, i sense més explicacions l’arrossega amb els altres sense miraments.
El brogit de la tempesta s’ha anat intensificant i el núvol sorrenc avança molt ràpid cap a l’oasi. El cel s’enfosqueix per moments. Aviat tot serà opac, sòlid, sense llum, sense més so que el del vent enfurismat.
Dalt de la duna, els humans s’han situat a l’altra banda dels camells ajupits embolicant el conjunt amb les lones de les haimes. Tensos, esperen. La Gina pensa que, a diferència d’ella, aquells nòmades saben què esperen, què poden esperar.
Les lones tremolen un instant quan els primers grans de sorra les esgarrapen ferotges. Llavors, fúria. Sordament, la gent del desert comença a cantar.
__________________
(*) L’Anne Marie se m’inspira en l’Annemarie Schwarzenbach, escriptora suïssa que, el juny de 1939 i juntament amb la seva amiga Ella Maillart, van travessar els Balcans, Turquia, Irán i Afganistant en un Ford. La mateixa Annemarie ho explica deliciosament en el seu text “Todos los caminos estan abiertos” (Ed. Minúscula ho publica aquí)
.
Pfffs, quin avorriment de pel·lícula, més de mitja hora de batalla èpica que no avança, mines, orcs, nans, coves, roca, dracs, ordes de criatures lletges esgargamellant-se, crits, i tot tant fosc i aquestes butaques tan incòmodes i tan petit l’espai, un fotimer de gent, si és que no es pot venir d’estrena, tothom respirant aquí dins, i la calor, i…. respira, inspira, expira, el cor a la gola, falta aire, pensa en un altre espai, la muntanya, el Montblanc, allò sí que havia de ser èpic, fer el cim, conquerir la muntanya, el somni blanc, llàstima que tot va anar en contra, perdre el primer cremallera, el grup massa desigual, la duresa de l’ascensió, la por a la bolera, el fred tallant, com aquests, que ja han sortit de les mines i ara s’enfilen cap a un pas nevat, aquell mateix vent de cristalls de gel, i on van amb aquestes túniques, ni equip, d’aquest sí que en duiem, nosaltres, i tot i així el fred ens va tombar, les extremitats entumides, el cansament, el no poder més, que quan vam entrar en aquell refugi metal·lic a 4500 metres ja podiem pensar que era una ratonera, i l’alçada, que ens faltava l’aire, com aquest cinema, petit, fosc, ple, sense aire, sense aire, el Montblanc, tornar-hi, i tant, demà miro de reservar al Gouter per finals de maig, i ja veurem quin equip, tres, de confiança, no podem fallar, aquesta vegada no, preparat al mil·límetre, com aquesta companyia d’homes, nans i elfs, forts, complementaris, assolint el pas, aire, conquerir la muntanya, massa gent, espai, més batalla, efectes especials, una cordada de tres, cinema, cim, conquerir-nos a nosaltres mateixos 
Cada dia igual, aquesta dona, entra disparada cap al fons del menjador per ocupar la taula del final de la barra com si algú li hagués de prendre. I això que sap perfectament que els la guardo sempre. Sembla que no sigui conscient de l’edat que té. Algun dia ensopegarà entre taules i es fotrà una llet que no hi serem a temps. I ves que això no em porti problemes a mi, com a amo que sóc del negoci.