Dia rera dia,
en el mateix punt de rellotge exacte de les vuit del matí, durant mitja horeta, ressegueixo la mateixa carretereta rural que desemboca a l’autopista que ens ha d’escopir a ciutat.
Dia rera dia,
discórrer per la mateixa disposició de paisatge: camps de blat infinits que es transmuten en harmonia amb l’estació i amb la llum; del marron fang aterroçat, al de blat madur quasi blanc, passant per totes les tonalitats de verd tendre incipient, verd fosc encatifat, verd clar onejant al vent, i diferents tonalitats de crema i de torrats.
A vegades, quan sóc una mica persona i no només peça d’algun engranatge que m’enpeny, miro….. i deixo que el paisatge em sorprengui…. m’omple, em fa feliç, somric….
És llavors quan sóc conscient de la riquesa de sorprendre’ns
Ja no ens sorprenem quasi mai, deixem que la vida discórri monótona sense fer-hi atenció, apliquem el nostre coneixement en acció sense reflexionar-hi….
En vaig ser conscient l’altre dia en un procés de formació… (de fet, i faig un incís aquí, penso que el sistema educatiu que tenim és el més gran engranatge per a matar la curiositat dels nens, i amb ella la capacitat creativa i de sorpresa -un heu fixat que, a l’escola, el sol d’un dibuix mai no pot ser blau, per exemple? no seria real!! i…? -)
Bé, deia, em va… sorprendre quan els hi deiem als tutors que no hi ha aprenentatge sense la capacitat de sorpresa, de trencar aquest coneixement en acció per aturar-se a reflexionar-hi…
I n’he estat molt conscient avui pensant en el món blocaire: escrivim perquè volem compartir allò que sentim, que pensem, que ens frapa o que ens rebel·la, allò que sorprèn…..
I què ens sorprèn? Només allò que esbiaixa la quotidianitat? Allò extrany, rar, fora de norma?
Va, mirem amb ulls nous, amb ulls de nen (el que tooots portem dins), mirem el nostre mateix dia a dia repetit; observem sense jutjar, sense permetre els paràmetres de les nostres normes socials, només mirem…
…. i deixem-nos sorprendre!!
