A vegades, sentim que intentar controlar la pròpia vida és com voler agafar l’aigua amb les mans: la retens només un moment, i llavors se t’escapa….
- Imagina’t que ets en un estany d’aigua clara -em deia el Xavi un dia tot passant davant de la meva taula-, i que aquesta aigua és la teva connexió amb l’univers. Si et mous tranquil·la, l’aigua roman transparent, i crea cercles harmònics al teu voltant, transmetent aquesta ona plàcida de tu a l’infinit… i de l’infinit de nou a tu. Si el bellugues amb brusquetat, l’aigua es fa tèrbola, xipolleja i esquitxa, el que transmet a l’infinit és neguit, i neguit et retorna….
En definitiva, sembla que influim…
potser sí doncs que tenim el que ens mereixem…..?
És clar que… i si on sóc no és un “estany d’aigua clara” sinó un mar encrespat i de rabiositat canviant? Mmmm… potser llavors, la gràcia deu estar en sincronitzar-se amb l’harmònic extern (la lluna en deu ser un?), i introduir-hi subtilment només aquelles petites variacions que el transformaran en propi…?
En fi, deixar que flueixi…..
….. sense predre la intenció!!
Gràcies per apropiar-te d’aquestes paraules i significar-les tan bé en els teus pensaments.
… i si ens trobem en un oceà encrespat? Tot i així, hi ha vaixells que romanen a la deriva, i són envestits amb tota la brutalitat de les ones; d’altres pretenen navegar amb rumb ferm i segur… i acaben capgirats o amb el casc partit per la meitat; però en canvi n’hi ha d’altres que aprenen a navegar en zigazaga, deixant-se gronxar pel vaivé de les ones.
Fins el proper port, Dona Lluna…!
un somriset tendre, Xavi!!
=;)