Al vi

Com cada any, finals de febrer -una tradició ben familiar-,
ens reunim al voltant del pare per a “pujar a buscar el vi“

Ningú no falta a la cita, ningú no la discuteix,
tots aturem les nostres vides (bigarrades) per un dia

Carreguem els garrafons buits als cotxes grossos i enfilem la carretera fins a Selva de Mar (els nostres orígens…. cada cop més llunyans, per cert)

Invariablement, jo vaig al volant del tercer cotxe, la cua -allò de ser “la nena”-
i, invariablement, em meravella la complicitat amb què conduïm, canviant de carril i regulant la velocitat per a portar la caravana com un cuc únic perfectament sincronitzat.

“Pujar a buscar el vi” significa arribar-se fins a casa en Josep i na Teresa, els cosins del pare, maniobrar en aquella cantonada estreta del poble on gairebé no girem, i arribar-nos al seu celler. Carregar cinc-cents litres de vi (o més) i llavors vagarejar pel poble fins a la font (la fónt -que en diuen-), i visitar els familiars cada cop més vellets que encara viuen en cases fresques de pedra vella. Selva de mar és un poble preciós……

I en sortim al migdia altre cop de comitiva, i dinem sempre davant del mar
(el meu mar….)
converses, rialles, el pare satisfet de tenir tota la seva prole (adolescents inclosos!!) al voltant d’una taula; la mare cofoia d’haver-nos pogut reunir tots una any més….

I tornem a casa a descarregar i a omplir les botes del pare, aquelles quatre botes que mimarà tot l’any per a fer reposar un bon vi i convidar-nos qualque festa assenyalada.

Fins l’any vinent………
(si encara hi som tots -diu, baixet, la mare-)

__________________________