- En aquesta casa som com una confederació d’estats: cadascú té vida pròpia però ens agrada trobar-nos per a fer coses junts….
Ho deixa anar sense ni immutar-se, gairebé com a col·lofó de les dues hores llargues d’intimitats abocades sobre una taula amb restes de dinar.
Me’l miro sense dir res: tretze anys llargs que n’aparenten alguns més, el cos fort i flexible (absolutament cuida’t i entrenat), les espatlles altes i amples, la mirada franca, el nas que s’eixampla amb l’adolescència, restes de granets maltractats sobre el front…
- I això és bo? -pregunto amb una punta de malícia-
- I tant -contesta convençut-, puc ser jo mateix però sempre sento que esteu al darrera, recolzant-me… i us ho puc explicar tot!!
- Deu ser bo, doncs….. -somríc-, tot i que tu no expliques mai gaire!!
Obre les mans en un gest de sorpresa, com volent-me recordar tot el que hem compartit fa un moments. I em somriu, aquell somrís ampla i tendre que des de ben petit ha dossificat moltíssim (un nadó que només mirava, ulls grossos i reflexius, com si sempre anés amb les llargues posades)
Té raó. Ell no acostuma a baixar cada dia a la cuina a fer el cafè amb mi quan arribo de la feina, no accepta preguntes ni companyia al seu espai privat, guarda gelosament les seves coses (en un ordre impossible, tot s’ha de dir), es desespera quan no seguim el seu fil….
Però, de tant en tant, apareix a la cuina a l’hora del cafè, o et deixa seure als peus del seu llit quan passes a posar-te el pijama, o ve a seure al teu costat al sofà…. i llavors, saps que vol conversa, consulta a l’oracle de la lluna (que, bàsicament, es limita a escoltar, poques paraules i un cabàs de tendresa).
Ell no ho sap,
malgrat la seva autoestima absolutament indestructible,
però és un encant…..
…. malentès com sa mare!!
Que bona la definició, diria que és aplicable a moltes cases… 😉
Per cert, xulíssim el nou disseny, eh! congrats!
El que se li veu és maduresa emocional, tot i els marcats trets adolescents. Deu ser que ha tingut bons mestres, tot i ser tan seu.
Uff! L’adolescència… quina etapa tan..difícil? Que bé que ho descrius, quan d’amor desprenen les teves paraules…
Què bonic! Quin canvi!
Són moments difícils de que es produeixin però quan es donen és quan creus en la màgia de l’estimació… malgrat l’adolescència…
petonets lluna!
Hypatia… aquesta humitat que hi ha… és la bava que et cau amb els teus fills!! si ja sabia jo… jejeje.
Un post deliciós! I un fill molt llest. M’agrada com pensa 🙂
Petons i abraçades! :***
i aquesta lluna taronja… espaterrant!
Oooooh,
no sé massa què dir-vos… tks, mil tks!!
Sí a tot, i sense falses modèsties: aquest nano és un adolescent “de llibre” (los difisiles años de la adolescensia?), però també molt persona, madur, intel·ligent, encantador…. (deu ser passió de mare??)
També us podria explicar però, que jo no me la crec, l’adolescència, que penso que n’hem fet un constructe social per a disculpar-ho tot (ells mateixos l’usen molts cops per a justificar-se: “és que sóc un adolescent!”)
Potser és que…. em sento una adolescent de quaranta sis anys, jo?? … amb una lluna taronja espaterrant!!
=;)