Jo que tinc estudis…..
(a la meva mare li agrada “comentar-m’ho”: t’hem donat estudis, nena, i em fa gràcia l’expressió…. tot i que en respecto molt i molt el sentit que hi dona)
Bé doncs,
jo que tinc (una mica) d’estudis, els he combinat avui amb que tenia una estona (per fi!!!!), i m’ha vingut al cap: “el síndrome de niu buit”
En parla la Psicologia del Desenvolupament en referir-se a l’etapa de l’adolescència dels fills, quan aquests es fan autònoms i la mare sent que perd el sentit que l’ha orientada durant una pila d’anys…..
I jo penso: jo, que tinc estudis* (amb tota la ironia), que tinc vida pròpia (o m’ho penso), que estic orgullosíssima que els meus fills volin (i tant bé que ho fan), que hi mantinc una relació molt propera, que em crec que la família és un sistema obert (i autopoiètic?)…….. jo, síndrome de niu buit??? au, vaaaa!!
Au, vaaaa…??
Ves, potser sí doncs…..
O potser és que em coincideix amb d’altres síndromes…. menopausa?, pèrdues relacionals pel canvi de feina i evolucions diferenciades?, jubilació??, por a la vellesa???,…..
Perquè……
mare (dels meus fills), ho seré sempre!!
* I consti que no sóc psicòleg
__________________________
És que no es pot ser psicòleg en aquesta vida, ni metge, que després ens pensem que tenim tot el que hem estudiat! Bé, jo no sóc metge, però com a científic he estudiat algunes malalties, i quan apareix algun símptoma, correm-hi tots.
uhóooo, XeXu,
que no sóc psicòleg, ni metge,
(però endevines que el meu entorn (professional) és de psicòlegs i, sobretot, de metges… que volen fer formació i em venen a veure)
hipocondríacs…?? noooooooooo!!!
=;*)
Doncs, jo sóc de qui pensa que inevitablement acabem passant per aquí… el moment més difícil per a una mare, de sensacions dobles i en definitiva de certa ‘buidor’. Per més “psico” que soni… és un temps que d’alguna manera forma part del nostre camí. Salut!
Em fa molta gràcia llegir aquest post Hypatia!!!!! el meu somriure quasi dóna la volta al cap!
I és que per més desarrelats que ens pensem que som o són, mai se n’és tant!
Pensa que de mare només n’hi ha una i quan es té una mare com tu, potser el niu físic estarà buit, però l’emocional mai!!!
Una abraçada d’una que d’estudis no en té gaires, però de mare una i fantàstica ;*)
no, no, Thera,
bromes a part, respecto profundament la psicologia…. i alguna cosa hi ha, de tot això, sobretot en la part que no explico…. ;o)
-ala, a buscar el síndrome a veure quins efectes col·laterals més hi porta associats!!- ;o)
Ui, elur…
els meus fills sempre em diuen, mig burletes: “De mare només n’hi ha una……. però déu nos en guard de gaires!!!”, i em fan riure….
Segur que la teva mare és fantàstica, i lluna, com tu…. (oooh, i compartim Rothmans!!)
Un petonàs, wapíssima ;**)
una abraçada
Els meus fills, que ara comencen a volar, també em fan reflexionar de vegades… M’ha encantat llegir-te avui, m’hi trobo ben propera!