Podriem definir-lo com:
“El respecte és un valor (ètic o moral) que reconeix que una persona o quelcom té vàlua.”
Hi he educat els meus fills, en el respecte, un valor clau que sovint va associat a la tolerància: pots estimar algú o no, et pot agradar o no, pots estar-hi d’acord o no…. però tot, tothom, mereix el teu respecte.
Ens deu venir de família…. porto gravada a l’adn una de les frases preferides del meu pare: Respecta i respectat seràs.
margarites
I és clar, amb aquest historial, per força havia d’incomodar-me. Com no me n’he adonat abans?
Un entorn on cada ú es visualitza millor que els altres, per càrreg, per carrera, per tipus de feina, per aportació, per…. un entorn on, massa sovint, es menysté la feina dels altres. De dalt a baix, ningú s’atura en el respecte, no hi ha model. He vist humiliació en públic, he sentit veus aixecades, he viscut despreci, maquinacions i comentaris despectius….
Fa un any i mig que hi sóc, i ningú pot dir de mi que no lidero des del respecte.
Amb tot, sembla que l’òsmosis no funciona, i l’únic que he aconseguit és situar-me com una mena d’oracle amable que escolta malestars i dona suport…. algú amb qui desfogar-se…. algú, hores d’ara, emocionalment esgotat
Però no he aconseguit, no aconsegueixo transmetre el repecte….
………….
I fins aquí la constatació. Ara tocaria prendre decisions.
Si sóc lluna, i sóc aquí per donar un cop de ma, no hauria de rendir-me; hauria de buscar la manera…. Per contra, si la incomoditat em supera i corro el risc de trencar-me, hauria de sortir-ne, marxar… ja he donat la oportunitat, puc fer més?
I mentre tot això passa, em pregunto, no podriem ser feliços i prou?
només amb una mica de respecte…..
Recorda respectar-te prou com per no deixar-te trencar.
Una abraçada immensa, plena de respecte, admiració i amor.
Oh, quina frase, elur!!
me la gravo també a l’adn (aquesta part és la que sempre tinc una mica perduda :))
Gràcies per aquesta abraçada tendre,
un petó dolç per a tu :-X
també penso que sobretot t’has de respectar a tu mateixa.
però entec que a vegades no està clar quina és la mostra de respecte cap a una mateixa: si insistir per no abandonar els valors en els que creus, o abandonar.
potser això que dius ho entenc més com una qüestió de responsabilitat que de respecte.
si ho he entès bé i si és així, llavors crec que normalment és un error assumir com a pròpia la resposabilitat que altres no volen assumir…
ostres, kika,
ara em dones una nova dimensió amb/en la que pensar….
“és un error assumir com a pròpia la resposabilitat que altres no volen assumir…”
m’ajudes també, saps?
moltíiiissimes gràcies!!! !!***
Ostres Hypatia, quan llegeixo els posts de la gent de vegades és inevitable contestar amb alguna experiència personal, tot i que miro de centrar-me en el que diu l’altre, i deixar la meva vida a part. Però en aquest cas podria subscriure paraula per paraula el que has escrit, fins el punt que en un moment he pensat ‘aquesta dona treballa amb mi, al mateix lloc’ i he anat més lluny, estava pensant qui podies ser de tots els meus companys. Saps, ahir vaig marxar de la feina amb la mateixa sensació que descrius, esgotament, pensant en plegar, pensant en si val la pena ser una mena d’oracle per alguns i un fustigador per uns altres… si fins i tot fa prop d’un any i mig que sóc allà!
Per tant, i sentint-ho molt, no puc aportar-te res de bo amb el meu comentari, però et demano que si trobes una solució a aquest malestar, a aquesta sensació d’estar envoltat de coses podrides, que me l’expliquis. El mateix faré jo.
a mi també em passa XeXu,
sento quelcom molt familiar quan llegeixo el “Bona nit…”, com si estiguessis en un entorn molt proper, quasi a tocar….
i fet,
si hi trobo alguna solució (més o menys), t’ho dic,
tot i que ara mateix, el que se m’acut i em demana el cos és bastant destraler….
Hola Lluna de paper, comparteixo tot el què dius, lamentablement. Avui sembla que el respecte estigui presoner a la presó de l’estupidesa humana. A tots nivells hi ha manca de respecte, senzillament no n’hi ha. Al costat d’això podríem dir que tampoc no hi ha sentit comú, ni companyerisme… El respecte es guanya. I tenia raó el teu pare… Però primer de tot t’has de respectar tu mateixa, al marge del què en pensin els altres. Sempre hi ha un dia que tenim ganes de tirar “el barret al foc…”. Però per damunt de tot val la pena viure. Personalment només intento posar en practica allò de: Si els teus mals tenen remei, perquè t’amoïnes, i si no en tenen, perquè amoïnar-se…? Que tinguis una bona santa setmana… La meva religió és la llibertat del vent…
Una abraçada amb respecte.
onatge
t’entenc…
vaig passar per una cosa semblant…
Però esdeveniments, pèrdues i, perquè no dir-ho, l’edat posen les coses al seu lloc i et fan veure el valor de les coses en la seva justa mesura.
Seria fàcil dir que estem envoltats de “trepes”, de gent que no tenen gaire escrúpols per obtenir una “posició”…És el món que ens ha tocat i, en el que, d’una manera o un altre haurem participat, per activa o passiva…
Les aspiracions, el voler millorar, les ambicions personals priori no tenen perquè ser dolentes… fins que es converteixen en obsessió.
Jo, aquestes, ja les he perdudes. També me les han fet perdre, en part, treballant en un ambient cada cop més enrarit… D’aquí que vaig decidir, ja fa temps, escoltar amb atenció, proposar idees i solucions, recolzar els companys, però… si algú es ven millor que jo, si l’experiència no és un valor a tenir en compte… em queden moltes fotos per fer, paraules per escriure, música per escoltar, somriures dels meus fills per compartir.
Tot molt més important que patir per la feina… És curiós. Em llegeixo i sé que no fa tants anys enrere, ara, en comptes de estar aquí llegint amics, hagués estat connectat a l’ordinador de la feina intentant treure algun marron endavant…
Ja veus, nina, per un dia que et dic alguna cosa, quasi penso que seria millor haver continuat en silenci…
si creus que no val la pena el comentari l’elimines amb tota la llibertat del món.
sigui com sigui, no dubtis que passo sovint per ca teva
una bosseta de petonets dolços i trivials
:¬)***
d’acord, onatge,
no seré destralera…. (de moment :))
i intento continuar posant en pràctica el respecte que tant demano,
amb el vent, i des del vent…..
********
sí que val la pena, barbollaire, i molt!!
perquè em dones un nou element de reflexió: l’ambició….
i m’adono que tot plegat no és ni per ambició, sinó només per supervivència….
m’agrada dir que sóc lluna, i no ho dic, però també tinc una edat
la meva ambició és només ser lluna, confirmat des de sempre que aquesta qualitat és la que em situa bé personal i professionalment
l’ambició dels altres, jo diria, és només la de no emportar-se les garrotades que baixen des de dalt (que ni sent justificades, es justifiquen)….
no pateixo per la feina, pateixo per la gent
potser doncs, hauré d’apuntar cap dalt,
i també aprendre a no endur-m’ho a casa…..
gràcies per la bosseta de ptonets dolços, com m’agraden!!
un cabaç de tendresa per a tu (que ja saps que també rondo ca teva)
;****