algú ha fet una pel.lícula dels records que vas estripar-me
algú ha fet una banda sonora del sentiment que no em permeto…
silenci
algú ha acolorit el paisatge que vaig empastifar en blanc i negre
algú ha escrit el diàleg que no vaig saber teixir…
algú ha dibuixat en traç ferm els gargots que jo assajava
algú ha posat final a una història que em pertanyia…
… i no he estat jo
Sempre hi ha algú que diu o fa allò que nosaltres no hem pogut o sabut fer. A mi em sembla una sort, com a mínim llegeixes les paraules o veus la peli i dius… és cert, jo també hi sóc aquí d’alguna manera…
Algú ha fet una pel·lícula dels records que vas estripar-me.. ho trobo sincerament molt bo.
M’agrada el to del poema, la manera d’anar-lo embastant i tot el que hi diu.
I la fotografia fantàstica!
vaja que he gaudit amb el teu post!
cert, carme,
a vegades tinc la sensació que tot està viscut, i encara que sigui de maneres diferents, és com si formessim part d’un tot…
no sé…. ;-P
**********
gràcies, lolita….
algú ha fet una pel·lícula dels records que vas estripar-me… i no l’he vist, ni sé com s’acaba
;***
L’univers reflecteix totes les històries i de vegades, com si fos un joc, una que comença en un racó després segueix en un altre molt allunyat, i potser s’acaba en un tercer, mai sabem com ni perquè.
No sé si té cap sentit, però m’ha passat pel cap… que sigui un bon final per a qui li toqui!
Doncs, sí tot està viscut, però al mateix temps cada experiència és única i les dues coses a la vegada fan aquest tot, com tu dius. I dintre d’aquest tot, a vegade s ens sentim tan a prop els uns dels altres i a vegades tan lluny i tan sols.
Deixa’m afegir que, com la lolita, jo també trobo que és un post boníssim!
ara mateix em ve al cap un símil de “paquets d’estandarització” (ja em perdonareu el prosaisme): tots els paquets hi son, i cada vida n’agafa uns de determinats i els combina en una seqüència pròpia….
i deu ser per això que totes les històries son a l’univers, que algunes vivències son idèntiques dels uns amb els altres…. i això ens uneix, i això, alhora, ens separa….
però és tant flipant quan veus/sens/toques/olores/tastes les teves pròpies històries a la ploma d’un altre!!
(i reconec, amb un punt de dolor, que el seu final m’agrada molt més)
[…] Lluna de Paper: onades… a glopades […]