Venen cada dia…
Arrossegant els peus, travessen el menjador fent tentines, a passes petites entre les tauletes apinyades, i van a seure al racó del fons de la barra, encofurnades sota una de les televisions que penja del sostre i que baladreja a mig gas les notícies sensacionalistes del migdia. Un cop assegudes, amb penes i treballs, d’esquena a la pared, observen sense curiositat el formigueig del migdia en aquell bar de treballadors que s’omple progressivament de cridòria i de fum.
El Trobador
Deuen ser germanes, s’assemblen.
O potser no que no ho son, i s’assemblen d’aquella manera que acaben assemblant-se la gent a força de conviure. Totes dues grans, totes dues amb un embalum considerable, totes dues amb “pinta d’homenots” -que diria la meva mare-, totes dues desvalgudes…. bé una més que l’altre
Dinen de costat i en silenci, tres plats complets, vi, postres i cafè, com si saciessin tota la fam de cada dia en un sol àpat, reconcentrades en cada queixalada que es fan arribar a la boca des d’una forquilla que tremola a les seves mans grassonetes.
Mai no miren a ningú, mai no parlen amb ningú….
Dino cada dia a la taula del davant
Em van ensenyar a saludar quan arribo i quan me’n vaig (habitualment sóc més ràpida que elles menjant… també hi deu fer que m’escatimo les postres per mantenir o intentar mantenir a ratlla el meu sobre-pes sempre rebel): un cop de cap, un “hola” i un “que vagi de gust”. Ho faig amb tots els habituals del local amb qui, a força de veure’ns cada dia, hem establert uns lligams subtils de complicitat: quan hi som tots, sembla que les coses estan bé, on han de ser; si falla algú, la cosa com-grinyola….
Avui, una trucada de darrera hora m’ha endarrerit i no he aconseguit la meva taula al racó assolellat. Tan se val, m’adapto.
Entre l’amanida i el bistec, de sortida cap a casa, han fet marrada fins la meva taula:
- Avui sembla que li ha tocat més lluny -em diu-
- Sí -faig-, és que m’he endarrerit una mica més del compte
Fan que sí amb el cap i em somriuen. I jo els hi somric.
Les miro mentre s’adrecen cap a la porta…. i el cor se’m nega de tendresa.
Venen cada dia,
tret de quan plou, que sospito que el Manolo els porta el dinar a casa.
ai mira… tinc els ulls negats… que maques! t’han trobat a faltar, es deuen haver preocupat, s’han alleugerit quan t’han vist i t’ho han volgut fer saber… que maques que són elles i que maca que ets tu.
Dedica’ls-hi un somriure de part meva!
un abraçada immensa i un petonàs!
si pugués me les quedaria, elur!!
que maca tu també
un petonàs, wapíssima ;***
Curiós, oi? No els coneixes, però d’alguna manera són els teus companys de viatge. Els veus cada dia al mateix lloc i sobre la mateixa hora. No hi tens cap relació. Però si no hi són ho notes. La ment humana es fa unes pel·lícules sorprenents. Ens acostumem a coses ben rares.
si…. ja ho diuen que “el rose hase el carinyu”….
suposo també, que és una manera de compartir solituds
… o potser, és que, en els temps que corren, se’ns fa estrany alguna cosa que no ho hauria de ser….
Tots som companys de viatge. Tots tenim el mateix destí. I malgrat les mides que ens volen fer creure que té aquest món, el realment important ens hi cap a les mans.
Poc que recordem allò que diuen els castellans “Amor con amor se paga”. I, el teu gest, les teves salutacions, no crec que siguin “pel.lícules rares” (ho sento, XeXu). Simplement un gest de deferència, de “companyonia”, de respecte, de… “educació”? ;¬)
M’estic enrollant massa i no dic res (obvi en un barbollaire), perdona’m …
gràcies per ser com ets, amb totes aquestes tendreses que ens expliques…
Un petonet dolç :¬)*
no t’enrotlles massa, barbollaire, no….. t’entenc
gestos que haurien de ser habituals i, per contra, se’ns fan extraordinaris…
es ben bé que vivim en un món una mica… deshumanitzat(?)
sort que encara, arreu, hi queden/m/u persones!!
xXD