eixutes les paraules,
-si t’acostes massa, una dona com un esbarzer-
passejo la solitud embafada de silenci
i a força d’escanyar mots, els oblido
.
Archives for posts with tag: dona lluna
als quaranta-vuit, potent en la maduresa, és va prometre que als cinquanta es regalaria un petit tatuatge, alguna cosa molt personal, amb glamour
ara, als cinquanta-dos quan finalment sap quin tattoo es vol fer, troba que això de tintar-se sota la pell ha perdut el toc que tenia…
…o no
.
Lluna nova…..
una lluna fosca, que travessa de puntetes un cel negre, transparent, bigarrat de milions d’espurnes petites i lluentes que juguen a la geometria
una lluna flonja, soft….
que tempera l’exigència del meu tempo (sempre accelerat), i em permet distanciar la càmera amb que exploro el meu paisatge
passejo el camí del cada dia amb una tranquil·litat que no m’havia conegut mai, o que ja no recordo, sense el neguit de canvi que m’ha empaitat els darrers temps, sense aquella sensació d’altres vegades, que aquesta és una calma que precedirà la tempesta, un estar a la gatzoneta en tensió, preparat pel salt que, inexorable, s’acosta…. cap al buit
deu ser això, la maduresa?
acceptar-te del tot, estimar-te precisament perquè et coneixes les fortaleses i, sobretot, perquè et reconeixes les febleses; saber on vas sense voler controlar-ho tot a cada moment, refiar-se ulls clucs de tu mateix….
tot i sabent que el canvi és a tocar, que el paisatge de fora corre com el d’un tren desbocat, a voltes empastifant els colors, que el canvi ve, que vindrà, que hi és….
tanca els ulls, confia…….
… vaig tenir la meva primera moto, la Lola, que em va donar més de 3mil kilòmetres de llibertat;
vaig perdre més de quinze quilos ratificant la meva vida sense tabac;
vaig assolir el meu primer 3mil, el Mulleres, i la meva primera travessa per la Porta del Cel;
vaig abastar, entre d’altres, els cims més emblemàtics de Catalunya: la Pica, el Pedraforca, el Puigmal i el Canigó, i em vaig fer excursionista compulsiva compartint ascensos i marxes amb molt bones companyies;
vaig remar a l’Ebre en caiac, escampant esquitxos juganers amb d’altres navegants tant inexperts com jo mateixa;
vaig estrenyer llaços amb persones estupendes, teixint i consolidant amistats de sucre i de realitat;
vaig enfortir relacions antigues amb petits somriures de complicitat;
vaig estar mare i vaig estar filla, totes dues bones però no abnegades;
vaig mantenir i engrandir independència sense perdre espais;
vaig estimar amb bogeria i també amb generositat, vaig riure a cor que vols només pel plaer de riure, vaig plorar amb llàgrimes que alliberaven, vaig tenir por, vaig ser forta, vaig amagar-me i vaig ensenyar-me, vaig donar la ma, vaig mirar endavant i també a l’abisme, vaig alliberar els dimonis per a deixar-los marxar, em vaig desesperar i vaig trobar esperança, vaig cosir els estrips a la passió….
vaig viure intensament… i he estat genuïnament lluna
en fa només, unes poques llunes…
