de sempre he filtrejat amb els mots, i reconec que la lectura i l’escriptura m’han salvat en nombroses ocasions
és amb el fred que les paraules cauen i quallen com si fos neu, conformant uns pans flonjos que ens protegeixen com un embolcall
durant molts anys però, llegir i escriure m’han resultat un binomi sistèmic autosuficient: quant més llegia, menys agosarada era per a escriure, convençuda que tot allò i més que jo diria, ja ho havia dit algú altre abans, i ho havia dit millor….
al final, a força d’anys i d’experiència, de gargots furtius també, acabes descobrint que tant i fa, que malgrat la lectura (o potser precisament a causa d’ella) necessites cultivar la pròpia veu
la retrobes llavors rovellada, usada de qualsevol manera només des del pragmatisme, destil·lant tot i així alguns deixos de bellesa, i et planteges incorporar-la de nou a l’essència del jo on pertany
només que això requereix voluntat explícita, i treball, i constància, dedicar-hi temps… de tornar a remenar mots des de la passió i arrenglerar-los amb delicadesa
de recuperar la lluna, i el paper
