Sols a casa….
hi hem estat toooota la setmana, els nens (nois) i jo, fent vida d’adolescents!!
No és que no hàgim atès les nostres obligacions: tenir cura de la casa, fer-se l’habitació cada dia, atendre la Kira, anar al super i cuinar-se àpats com cal… és alguna mena de cosa més subtil, que té a veure amb el tempo, el posat, l’escala de protocols…
Convidar gent a casa, de dia i de nit, anar en pijama tothora, connectar els ordinadors i esplaiar-s’hi hores refent els diferents blogs que mantenim entre tots, o cercant info de jocs, o mirant pelis de manga japonès fins a altes hores de la matinada, posar un DVD i fer mitja part a les tantes per assaborir un cafè i menjar-nos la xocolata, trobar-nos al sofà i sortejar-nos una sortida d’avituallament, contestar el telèfon i declinar qualsevol invitació (restaurants inclosos), pentinar la Kira fent-ne una festa, llegir diaris endarrerits, no mirar les notícies, menjar només quan tenim gana independentment de l’hora i de com li direm a l’àpat, cridar-se per les escales explicant-se històries i enviant-se consignes, sortir sense hora de tornada, fer sobretaules llargues dient animalades i rient a cor que vols, dormir al menjador, dutxar-se tres cops al dia o cap, veure’ns o ser independents cada ú al seu ritme, llegir, escriure, posar música i cantar a volums del tot insuportables, el món a les mans….
Avui se’ns acaba, d’aquí unes hores haurem de tornar a tocar de peus a terra, i a recuperar les normes establertes d’aquest univers de protocols que son les convencions socials.
Però han estat unes bones vacances de societat, innòcues i ben gaudides,
i ens hem promès que intentarem conservar-ne l’essència…
