Em dec haver fet gran: puc entendre-ho tot (quin fàstic),
llavors, visc les pèrdues amb resignació, amago ben endins les ferides i faig que tot és tou, amable…. somric
Ben al fons però, els meus cristalls tenen arestes, m’esgarrapen el cor, m’esbocinen l’ànima…. i em prenen l’empenta i la il·lusió
Cada dia és entelat, no espera res
a vegades, ploro…….
Qui pot obrir camí?
Qui coneix silencis, pot obrir camí….
Qui gosarà escoltar
el soroll i entendre
del silenci el crit…?
PD: De “Els Esquirols”
A només tres kilòmetres de casa,
per una caminoi que voreja els horts (el GR97-2), s’arriba a la Torra Marimón (actualment un centre de recerca agropecuària).
La Torra constitueix un indret privilegiat que combina de manera pulcra i ordenada, conreus enclenxinats, bosc mediterrani i arbustos de ribera… de riera
Passejar pel bosc, escoltar els ocells, seure’s sota un pi i deixar que la natura t’envaeixi…..
només……
Em desperto, suau, encara de fosc,
ella llepant-me el genoll que se m’escapa de sota el nòrdic
vol sortir…
Ni ho penso, l’enteniment encara adormit, em llevo.
Mentre faig el cafè, les bromes del dia comencen a alçar-se. El termòmetre marca sota zero, un negatiu que esborrona l’escalforeta tèbia que m’han deixat els llençols.
M’abrigo, la bufanda fins les orelles, els guants de polartec que vaig heretar del Bernat, la jaqueta tècnica de coll aixecat. I sortim…
Ella trota al meu costat mentre ens enfilem al camp. Caminem a bon pas.
En entrar-hi però, la bellesa que ens presenta ens atura de cop: amb la broma encara esfilagarçada sobre els matolls, el color és el blanc. Cada fulla, cada tronquet sec, sembla enfarinat meticulosament. El camí escampa clapes gebrades sobre la sorra. El sol llepa tot just els cims de les muntanys, i el cel comença a transparentar el blau rabiós d’un dia nou de trinca. La lluna, mitja i desdibuixada a l’angle que decreix, marca el punt exacte del mig de la bóveda….
Enfilem el camí, jo fent cruixir el gel sota les botes, ella corrent esperitada, descalça entre les herbes fredes…. Imagino els seus peus encoixinats, calentons quan me’ls posa sobre la pell, en contacte amb la gebrada… brrrrr
Sense pressa, mentre caminem lent, el sol envaeix la prada. Els blancs es tenyeixen de rosa pàlid i els cristalls a contrallum comencen a fer l’ullet. D’algun dels arbres propers, ens arriba la piuladissa eixordadora dels ocells que desperten al nou dia.
Poc a poc, les bromes van fonent-se.
Acluco els ulls, per la llum o la fredor que se’m filtra, un instant llarg per a beure’s d’un glop el nou dia, o una vida.
Llavors, aliniant les passes petites, tornem a casa.
Rera la porta, la tebiesa de la casa adormida ens conforta. Jo faig cafè. Ella surt de nou a escridassar els primers vianants que s’atreveixen a creuar el bocí de carrer que considera el seu reialme.
I, no pas amb gaire traça,
jo escric…..
