No és una expressió “normativitzada”, probablement no sigui ni encertada, ni acurada, però sí que és idiosincràtica de casa meva (com ho pot ser “l’oracle de la cuina” o “la família confederació d’estats”)
moon over andromeda
“Fer d’ONU” significa ser la persona que mèdia, que posa pau; aquella que encomana els seus estats d’ànim a la resta de la família, a la resta dels entorns on es mou.
I sembla ser que jo sóc de les que “fa d’ONU”, és clar…. tot i que hi ha moments que penso que és com una creu
A mida que em faig gran, començo a tenir la sospita que el destí em situa intencionadament allà on cal algú amb aquest perfil, i que m’hi quedo fins que ja no se’m necessita.
Exemples ja en tinc un munt, cinc canvis de feina que porto dels dels quaranta quan vaig independitzar-me de l’empresa familiar. Cinc canvis que m’han fet pujar professionalment, sí, però que també m’han obligat a exercir cada vegada més aquest perfil de positivista.
I ara sóc aquí (un expressió que repeteixo sovint) i tinc aquest paronama… què faig?
Com a primer instint, marxaria corrents….
però si m’hi aturo una mica em sembla que, si m’escapo, m’emportaré el regust metal·lic de la feina inconclusa (també en tinc alguns, d’aquests, que em freguen com una nosa cada batec)
De fer-se gran, no sé si tinc més eines, però tinc més paciència: puc esperar
I “fer d’ONU” té dos vessants: mediar i encomanar estats.
Provem-ho: no és el moment d’actuar, perquè l’acció provoca reacció enfrontada. Potser doncs, política “non-action”. Ser-hi i esperar…. intentar encomanar l’estat i deixar que el temps faci una mica la seva feina primer, allò de posar les coses/les persones al seu lloc
Tot i que….
I bé,
d’això en diuen “fer d’ONU”
a vegades, jo en dic “ser lluna”
