Quan necessito espai, o llum, o cel, o nit…. hi vaig
passejo els seus corriols, m’embadoco en cada flor i m’encanto en els seus racons de guaita,
llavors, espero que el darrer cremallera s’emporti l’últim visitant, i m’assec a llegir, o a mirar, o a respirar….
fins que la darrera llum s’escola, quan la humitat xopa l’herba i el cel es vesteix fosc, puntejat de mil llumets tremolosos que s’apinyen en una vía lactea impressionant i profunda, ran de muntanyes
és el meu paradís,
si algún dia em perdo, busca’m allí
un bon lloc per perdre-s’hi, i tant que sí…
unes fotos precioses Hypatia i unes paraules que transmeten moltes coses.
un petonet i una abraçada :*)
el lloc és… paradisíac, sí (sobretot entre temps), i me’l sento molt meu, ves quina bajanda, que m’encanta retrobar-hi la gent i que em reconeguin sempre que hi pujo….
i les fotos doncs…. aquesta vegada em vaig haver de conformar amb la càmera bolígraf, que l’altra és de travessa pel Pirineu; però han quedat resultones, oi? enfoquis on enfoquis hi ha la llum, l’espai….
un ptonet **!!
tks per ser-hi
=;)
un lloc idilic realment
Va enveja i tot amb la calor que fa . Aquí s’hi deu respirar!
He llegit que el teu fill vindrà a la meva ciutat a estudir…No cal que et digui que si necessites res, només has de dir-m’ho.
Gràcies per passar per casa. Ens llegim!
el lloc ho és, Jesús M., la història que porta també…. llàstima que la gestió que en fan ara sigui una mica…. mmm… deixem-ho en desorientada…? ;o))
S’hi respira, sí, tot i que aquest any també hi feia calorota….
Gràcies per l’oferiment, encara estem descobrint la ciutat, mica en mica…
ptonillos ***!!